Articles d'opinió ← Altres articles

Martí Gasull i Roig, 10 anys després

Francesc Marco

Avui fa just deu anys que una tràgica notícia ens colpia des de les cotes més altes, des de les muntanyes més impressionants del planeta. Era el 23 de setembre de 2012, just quan el país començava a forjar realitats de somnis llunyans, persistents en la ment d'idealistes conscients. S'omplia Barcelona d'un clam que amb molt poc temps es faria present arreu. Cadascú de nosaltres, els que el coneixíem, els que havíem compartit hores de reflexió i treball, els que l'admiràvem, vam recordar internament moments viscuts amb Martí Gasull i Roig (Barcelona, 1969 - Manaslu, 2012).

Una allau va sorprendre l'expedició de matinada, a 7.000 metres d'altitud. Alpinista experimentat, la passió per la muntanya i l'autosuperació el portava, els darrers anys, a la recerca d'un vuit mil que podia assolir amb perseverança i entrenament. Durant els dies previs, a l'Himàlaia, compaginava l'aventura muntanyenca amb el projecte vital que l'havia acompanyat sempre: fer del català la llengua comuna i de cohesió social. És per això que, des de l'11 de setembre del 2012, veient l'embranzida amb què els esdeveniments se succeïen, ja al camp 3 del Manaslu, començà a redactar les Línies bàsiques d'un nou règim lingüístic per al nou estat català. Règim lingüístic a la Constitució Catalana. Tot i ser en plena muntanya, volia avançar feina, tot inspirant-se en un paratge incomparable.

Anys de campanyes a peu de carrer, d'argumentaris, de propostes i reunions. Anys de dissenyar projectes i de teixir complicitats. Martí Gasull, al capdavant de la Plataforma per la Llengua, actualitzaria el discurs de resistència lingüística pel de modernitat i valor. Sabia que calia sumar: sumar actituds, punts de vista, parlants, voluntats i sinergies. Calia fer de la llengua un element positiu, inclusiu i obert, que assegurés la igualtat d'oportunitats i que acollís els nouvinguts.

Era pragmàtic i apreciava especialment l'eficiència i l'obtenció de resultats, aspectes que no sempre s'han tingut presents i dels quals hauríem d'aprendre per acomplir els anhels que ens hem proposat com a país. Planificació, objectius clars i treballar, treballar i treballar. Amb l'exemple d'en Martí Gasull, la paraula impossible ja no existeix als diccionaris, com remarcava el seu germà Bernat.

Al llarg d'aquests anys les mostres de reconeixement s'han fet evidents, en un país que no sempre reconeix la vàlua dels seus millors homes, d'aquells que han esmerçat els seus millors anys en la nostra cultura. Una merescuda Creu de Sant Jordi seria lliurada a títol pòstum per l'aleshores president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas. L'alcalde de Barcelona del moment, Xavier Trias, li oferiria la Medalla d'Or de la ciutat. També vindrien sinceres mostres de testimoniatge de les illes Balears, de plenaris, de formacions polítiques, de concerts multitudinaris com els del Camp Nou i d'homenatges excursionistes, que recentment plasmarien el nom de l'independentista i amant de la muntanya en un cim del Kirguizistan. També una placa a la Pica d'Estats en manté el record.

Si al gener del 2013 un multitudinari homenatge va omplir el TNC, anualment l'ONG del català convoca els Premis Martí Gasull i Roig, dels quals tinc l'honor de ser el secretari del jurat. El guardó s'atorga -amb una àmplia representació institucional, societat civil, familiars i amics- per distingir la tasca a favor de la llengua i ja se n'està preparant la desena edició.

Aquesta, la del 2012-2022, ha estat una dècada especialment intensa on els consells d'en Martí haurien estat cabdals, i és que, de fet, ben sovint, davant decisions complexes d'un present canviant, amb múltiples variables, ens parem a pensar què opinaria ell d'aquesta o aquella qüestió i quins arguments presentaria per estar-hi a favor o en contra. I ho seguirem fent.

Continuem fent camí per la llengua, Martí.