Notícies ← Altres notícies

Quatre notes constitucionals per a evitar excuses en l’ús del català al comerç i al cinema

Malgrat les retallades que ha fet el Tribunal Constitucional, les empreses hauran d'etiquetar en català, després de set anys d'incompliment del Codi de consum de Catalunya

El Tribunal Constitucional espanyol va sentenciar fa uns dies contra els preceptes d'ús de la llengua que recomanen diverses lleis que havien estat aprovades pel Parlament de Catalunya en els darrers anys. Així, la Cort ha resolt els recursos contra la llei del Codi de Consum, la llei del cinema, la llei d'acollida de persones immigrades i la llei de comunicació audiovisual de Catalunya, un fet que representa un nou atac directe contra la llengua catalana i contra la manifestada, però mai aplicada, voluntat plurilingüística de l'estat.

Una vegada que el contingut de totes les sentències s'ha fet públic, l'ONG del català les ha analitzades en detall. En síntesi, veiem que el TC manté el deure d'usar el català en l'etiquetatge, els contractes i la informació de consum - tot i que ho justifica en la potestat de l'administració de "promoure el català" (com a element patrimonial, folklòric) i no perquè consideri que és una garantia del consumidor i un dret a la informació del ciutadà (aquesta categoria només la pot tenir el castellà) -, però també observem que buida de contingut el dret de ser atès en català, que queda com una mera proclama que haurà de ser desenvolupada posteriorment - i que serà, al seu torn, objecte d'escrutini per part del tribunal.

A partir d'aquesta anàlisi, arribem a les conclusions següents:

1)    El TC espanyol ha salvat l'obligació de les empreses d'assegurar que la retolació, la informació de caràcter fix, l'etiquetatge, la documentació contractual i les informacions de consum estiguin escrites en català. Tanmateix, el tribunal no deriva aquesta obligació de principis universals com la igualtat o la dignitat de totes les comunitats lingüístiques. Com recorda la sentència, la constitució espanyola només obliga que els ciutadans coneguin el castellà, «idioma común de todos los españoles», i per tant, el castellà seria suficient perquè «els consumidors nacionals [els ciutadans de l'Estat]» obtinguin «una informació comprensible». Si el català també es pot exigir en l'etiquetatge, la informació i la documentació -diu el tribunal- és perquè «la promoció de la llengua catalana» està vinculada a la protecció del «patrimoni cultural» de l'Estat. Amb aquesta aparentment benigna interpretació, doncs, el tribunal reforça una visió desigual de les llengües: el castellà -imposat legalment- és la llengua dels drets de ciutadania i de la protecció dels consumidors, mentre que el català es tracta simplement d'un element patrimonial que es pot protegir.

Això fa que «les persones consumidores, sens perjudici del respecte ple al deure de disponibilitat lingüística, tenen dret a rebre en català» les invitacions a comprar, els contractes i pressupostos, les factures, les instruccions de productes -independentment del format-, les dades obligatòries relacionades directament amb la salvaguarda de la salut i la seguretat, i els contractes.

Per tant, el fet que la Cort hagi salvat el segon apartat de l'article 128-1 de la llei del Codi de consum significa que les empreses ja no tenen cap excusa per a no etiquetar en català, o per a no oferir els manuals, les informacions d'ús, els contractes d'adhesió i altra documentació d'aquesta mena en la llengua pròpia de Catalunya. La Plataforma per la Llengua confia que la Generalitat de Catalunya i l'Agència Catalana de Consum vetllaran des d'avui mateix perquè la llei es compleixi.

2)    En referència a la llei del cinema, l'òrgan constitucional mateix reconeix que «l'impacte d'aquestes mesures ha estat molt escàs, atès que amb prou feines hi ha hagut cap augment de la presència de cinema en català». Ara bé, creu que el 50% de cinema en llengua pròpia que el text fixa per a aplicar la igualtat és «desproporcionat», i en canvi admet el mateix text si aquest percentatge es rebaixa al 25%, una xifra que surt a criteri discrecional dels magistrats després de comparar la situació de protecció que hi ha en d'altres països europeus. En efecte, la sentència exposa que en països com França, el requisit és el 60%; a Lituània i Àustria, el 50%; a Espanya, el 30%; i a la República Txeca, Eslovènia o Malta és del 10%; i a partir d'aquesta premissa, el TC fixa aleatòriament la xifra del 25%.

Però, per a entendre la sentència, s'ha de distingir entre el cinema analògic (bobines) i el cinema digital (que ofereix la possibilitat d'escollir entre diverses versions lingüístiques amb un sol suport). El TC ha restringit la quota mínima de distribució de les pel·lícules en català d'un 50% a un 25%, però només en el cas del cinema de funcionament analògic. En el cas del cinema digital, la sentència no s'hi pronuncia, de manera que avala l'obligació que estableix la Llei 20/2010 en l'article 18.1: «Quan el suport sigui digital, totes les còpies distribuïdes han de tenir incorporat l'accés lingüístic en català». Per tant, totes les pel·lícules que estiguin doblades o subtitulades que es distribueixin als cinemes en format digital (o DCP) han de tenir incorporada la versió en català. La sentència també restringeix a les empreses exhibidores l'obligatorietat de projectar d'un 50% a un 25% de les sessions en català; tot i així, com hem comentat, les sales de cinema que tenen projectors digitals haurien de rebre, segons la Llei, les còpies digitals amb la versió doblada o subtitulada en català incorporada, i per tant, sempre ha de ser possible l'opció d'escollir la versió catalana.

Però no només les pel·lícules que es distribueixen als cinemes en DCP, sinó també els DVD, els Blu-Ray i els suports per a plataformes de vídeo a la carta, tenen l'obligació d'oferir sempre la versió en català.

3)    Pel que fa a la llei de comunicació audiovisual, el TC la considera constitucional perquè, tot i que demana l'ús de les dues llengües, no especifica cap tipus de regulació «ni imposa cap percentatge», i el que fa és «garantir el pluralisme lingüístic». També considera constitucional «la creació de xarxes entre territoris que comparteixen una mateixa llengua per a la promoció de les seves obres i continguts audiovisuals» i admet que «la reciprocitat d'emissions entre zones limítrofes i amb afinitats lingüístiques i culturals es pot fer, sempre que s'acordi a través d'un conveni». Això permet que els governs català, valencià, balear i aragonès puguin encarar la reciprocitat total dels mitjans audiovisuals en territoris de parla catalana. Aquest fet permet impulsar encara més la campanya «El català sense fronteres», impulsada per la Plataforma per la Llengua, que el desembre va arribar al Parlament de Catalunya i al setembre arribarà al Senat espanyol.

4)    Finalment, en referència a la llei d'acollida, assenyala que és vàlid que el català sigui la llengua vehicular de la formació i la informació per a persones acollides i la primera llengua de la relació entre l'administració i el ciutadà estranger. En canvi, declara que és inconstitucional que el ciutadà hagi d'adquirir competències bàsiques en català abans de tenir coneixement del castellà.

Comparteix

  • Twitter
  • Facebook
  • Google+
  • Linkedin