Notícies ← Altres notícies

| Publicada per Josep Bernabeu-Mestre i Ferran Martínez Navarro

ARTICLE: El valor terapèutic de la paraula

Josep Bernabeu-Mestre, metge i catedràtic d'Història de la Ciència de la Universitat d'Alacant, i Ferran Martínez Navarro, especialista en salut pública, expressen la seua sintonia amb el manifest Sanitat en valencià (www.sanitatenvalencia.org), en reivindicar que cal garantir l'atenció mèdica en valencià al sistema de salut públic i recordar que la imposició del castellà als usuaris és un criteri ideològic i no mèdic.

Recentment hem tingut ocasió de col·laborar en el Calendari dels Brillants 2021, l'almanac editat a Benissa per Joan Josep Cardona Ivars i per la Mancomunitat Cultural de la Marina Alta (MACMA), amb una reflexió que titulàvem «Vostè a què ho atribueix? El valor terapèutic de la paraula». En aquesta ocasió voldríem recuperar algunes de les consideracions que exposem al Calendari, a propòsit de l'oposició que han mostrat els col·legis de metges perquè el valencià siga un requisit per a exercir la medicina a terres valencianes.

La frase «no hi ha equip modern que puga realitzar més diagnòstics que la cadira en què s'asseu el pacient per a ser interrogat pel metge» ha estat atribuïda al professor Gregorio Marañón Posadillo (1887-1960) i mostra la rellevància que té la relació metge-pacient a través de l'acte clínic. L'anamnesi, eixa conversa inicial i primera on el professional de la salut li pregunta al pacient què li passa, des de quan li passa i a què ho atribueix, resulta clau per encarar adequadament tot el procés diagnòstic que ha de conduir a emetre un judici i plantejar, si és el cas, un pla terapèutic.

Quan els pacients acudeixen als professionals de la salut, esperen que els escolten, que els comprenguen, que els informen amb detall i de forma clara i entenedora, i, per descomptat, que els resolguen el seu problema de salut. És molt important aconseguir un clima d'empatia i de confiança entre els actors que interactuen en l'acte clínic, però per damunt de tot, resulta clau obtenir un bon nivell de comunicació a través de la conversa, del diàleg entre els professionals de la salut i els pacients.

La relació que s'estableix entre els professionals de la salut i els pacients és un acte social. Comporta un acte tècnic, però també un acte comunicatiu interpersonal. No representa una relació entre iguals. El professional està exercint el seu rol, el pacient es troba en una situació vivencial excepcional, en haver perdut la salut. Davant un mateix episodi de malaltia/problema de salut tenen dos perspectives diferents, fonamentades en supòsits, paràmetres i sistemes de valors també diferents. D'ací l'interès de preguntar al pacient: vostè a què ho atribueix?

Al plantejar aquesta darrera pregunta, el professional de la salut està involucrant el pacient en l'acte clínic. Està fent-lo partícip del procés diagnòstic i, allò més important, està fent teràpia a través de la paraula, en ajudar el pacient a compartir les seues interpretacions, els dubtes o les angoixes. Està creant aquell clima d'empatia i confiança del qual parlàvem adés.

En tot aquest context, quin sentit té que un o una pacient valencianoparlant renuncie a expressar-se en valencià, en la seua llengua, amb la qual millor probablement expressarà el que li passa, perquè el professional amb qui interactua no l'entén?

La cadira, les dos cadires per a seure a xerrar, representen com apuntava el doctor Marañón amb el seu aforisme, la metàfora ideal per a reconsiderar una praxi mèdica que s'ha deixat portar per les presses, pel poc temps que de vegades es pot dedicar a cada pacient, però també per l'enlluernament d'una tecnologia diagnòstica molt sofisticada, no exempta de riscos i amb marges d'error i de vegades aplicada de manera innecessària.
L'expressió «faça's vostè les proves i quan tinga els resultats torne» no sempre està precedida d'eixa anamnesi, d'eixa conversa que busca conèixer el que passa i des de quan i, com hem comentat, a què s'atribueix. De vegades, és la correcció de les coses més senzilles i menys costoses les que poden tenir un efecte més multiplicador.

Vivim moments de canvis. La millora del nostre sistema de salut apareix com un dels objectius prioritaris. Estaria bé que donarem als professionals de la salut l'oportunitat de poder dedicar més temps a cada pacient, d'agafar la cadira, de seure i xerrar buscant de cercar eixe ambient d'empatia que hauria de presidir l'acte clínic. Entre altres coses aconseguiríem encertar més amb les proves diagnòstiques, n'estalviaríem més d'una i milloraríem la satisfacció dels pacients. Però estaria bé, també, que eixos mateixos professionals respecten el dret dels pacients d'expressar-se en la seua llengua i que recorden, a més, la importància que pot tenir per a l'èxit de l'acte clínic.

Es tracta de consideracions que estan en sintonia amb les que recull el manifest Sanitat en valencià, en reivindicar que cal garantir l'atenció mèdica en valencià al sistema de salut públic i recordar que la imposició del castellà als usuaris que algú pretén dur a terme és un criteri ideològic i no mèdic, que va en contra del deure d'atendre la ciutadania valenciana sense cap discriminació, siga per sexe, gènere, ètnia o llengua. La via per aconseguir-ho, com també recull el manifest, passa per establir una normativa que permeta la capacitació lingüística en valencià del personal sanitari. A més les persones que ja treballen a la sanitat pública valenciana haurien d'aconseguir la capacitació de suficiència lingüística en valencià, en un termini adequat a cada nivell.

Comparteix

  • Twitter
  • Facebook
  • Google+
  • Linkedin
  • Whatsapp
  • Telegram