La campanya "Volem crispetes" va iniciar-se l'any 2009 – abans de l'aprovació de la Llei 20/2010, del 7 de juliol, del cinema – amb l'objectiu de posar en evidència la situació de desigualtat que pateix el català al cinema si la comparem amb altres llengües similars i reclamar-ne una regulació del sector.

Per què aquesta campanya?

La Plataforma per la Llengua ha endegat la campanya "Volem crispetes" amb l'objectiu d'exposar i denunciar la situació de marginació de què és objecte el català al cinema.

Volem posar de manifest, però, que avui és possible acabar amb aquesta marginació sense que hagi de trontollar cap graó de l'estructura cinematogràfica del país, i per defensar l'oportunitat que representa, en aquest sentit, la regulació lingüística en el cinema, com per exemple el capítol lingüístic del projecte de Llei del cinema que es debat al Parlament de Catalunya.

L'Estudi sobre les pràctiques i legislacions entorn de la llengua al cinema en diversos països europeus, Quebec i Catalunya, que la Plataforma per la Llengua ha donat a conèixer recentment, analitza la situació lingüística al cinema en països com Quebec, Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Suïssa,  Dinamarca i Bèlgica. I, amb dades sobre el nombre de parlants de cada idioma, ens mostra com, de totes aquestes llengües, el català, tot i ser la quarta en nombre de parlants, és l'única llengua pròpia i oficial que no gaudeix d'un ús generalitzat en les pel·lícules doblades o subtitulades al cinema. I això, paradoxalment, quan en una comparativa de la recaptació de cinema per habitant a Europa (amb dades del 2004), Catalunya ocupa el segon lloc després d'Irlanda. I quan, tot i projectar-se sovint en horaris i sales menys competitives, l'any 2007 la mitjana d'espectadors a cada sessió de cinema en català ja va ser més alta que per a la sessió en castellà.

La discriminació legal i fàctica del català al cinema deriva del 1941 i dura fins a la mort del Dictador. A partir de la transició política, però, aviciat el públic per l'hàbit adquirit de tants anys i atesa la manca gairebé total d'interès i de sensibilitat lingüística i nacional dels sectors de la distribució i l'exhibició, a Catalunya i als Països Catalans el cinema segueix parlant en castellà. L'Estat només ha destinat ajuts testimonials a les pel·lícules espanyoles rodades en una llengua diferent del castellà, i la Generalitat, quan n'ha intentat una regulació, una i altra vegada s'ha estavellat en el mur de les majors, sense obtenir tampoc cap recolzament de la indústria local. L'únic intent decidit de tirar endavant un sistema de quotes es produeix el 1998, amb l'aprovació per part del Govern de Catalunya del que ha estat anomenat Decret Pujals. Però la manca de consens i el veto del TSJC al capítol de sancions van obligar a retirar el Decret.

És en aquest punt que arrenca el procés d'elaboració de la Llei del Cinema de Catalunya, que també aquest cop ha aixecat l'oposició dels sectors de la distribució i l'exhibició. En concret, el Gremi d'Empresaris de Cinema, la patronal dels exhibidors, s'hi ha mostrat especialment bel·ligerant, organitzant accions contra l'aprovació de la Llei com un lockout el mes de gener passat o, recentment, una campanya d'intimidació al públic amb la projecció d'un alarmista espot després dels trailers de properes estrenes, que adverteix: si la Llei és aprovada moltes d'aquestes pel·lícules no les podràs veure...

L'argumentari del Gremi, però, conté nombroses afirmacions que no són certes i que cal replicar punt per punt:

• El Gremi assegura que la nova Llei pot comportar que s'estrenin menys pel·lícules que a la resta de l'Estat i que l'oferta de cinema es vegi reduïda fins el 50%: Cal deixar ben clar que amb l'obligatorietat del 50% de projeccions en llengua catalana no hi ha cap motiu perquè hagi de disminuir l'oferta de pel·lícules. Ni amb el  sistema de projecció digital, que ja ha començat a implantar-se (amb el simple canvi de pista de so) ni amb l'analògic, que encara pot mantenir-se un parell d'anys (procedint al canvi de la bobina) de cap manera no cal destinar una sala a la versió catalana i una a la castellana. N'hi ha prou alternant-ne els horaris de projecció. I en el cas dels cinemes que projectin en VO subtitulada, amb la doble subtitulació ni l'alternança no cal. Tant en un cas com en l'altre, però, per sentir o veure el film en català caldrà que la versió catalana existeixi... El sistema digital simplifica la feina i els costos, però de cap manera no garanteix la desaparició del greuge lingüístic. I si la Llei no hi obliga i no estableix un codi de sancions, a Catalunya la normalització lingüística al cinema mai no serà un fet.
• D'altra banda, per oposar-se a l'existència d'una regulació s'afirma també que el cinema independent i d'autor i l'europeu i l'autòcton en sortiran perjudicats. Però precisament la nova Llei atorga un tracte preferent al cinema europeu i al de tercers països, a les VO subtitulades, i molt especialment a les pel·lícules catalanes, força de les quals ara no troben pantalles per ser exhibides, com no les troba un alt percentatge dels films premiats en festivals internacionals. En aquest sentit, una altra previsió de la Llei, la creació d'una xarxa concertada de pantalles, formada per sales públiques i privades que s'hi adhereixin voluntàriament, vol col·laborar sobretot a la difusió de films de producció catalana, als produïts a la UE i subtitulats en català, i a films de tercers països que es considerin d'interès cultural i artístic, també en VO subtitulada en català.
• Finalment, una última argumentació del Gremi explica que hi ha sales que podrien desaparèixer, però la crisi que afecta des de fa anys el sector -i que n'ha fet tancar moltes- deriva principalment del sedentarisme creixent de la població, de l'augment de l'oferta televisiva, de l'extensió del vídeo i el DVD i del top manta, la pirateria i les pel·lícules que es baixen d'Internet; això sense negligir la insubstancialitat de moltes de les produccions que arriben a les nostres pantalles (productes d'escàs o nul interès). La crisi no es pot imputar en cap cas a la implantació, malauradament inexistent, del català al cinema. La norma experimentada en altres mitjans de comunicació i de cultura del país (com la TV, la ràdio o el teatre) és que a més oferta, més demanda i que a Catalunya el català és rendible. Les xifres ho demostren, també al cinema, tot i les precàries condicions d'ubicació, horaris i manca de publicitat de les sessions en català.

Per acabar, des de la Plataforma per la Llengua creiem que no és admissible que l'empresariat es manifesti en contra dels drets dels consumidors, ni que posi la llibertat de mercat al davant de la llibertat de les persones. Però és que a més, a partir de les experiències d'altres mitjans, hi ha prou indicis i dades per afirmar que -amb un període d'habituació de cinc a set anys- el cinema en català pot ser rendible i beneficiós per a tothom, també per als empresaris. I ja comença a ser hora que els espectadors i espectadores de Catalunya exigim de fet i de dret, també en aquest camp, el respecte a la nostra llibertat, al nostre dret d'elegir i el dret a veure el cinema, subtitulat o doblat, en la nostra llengua.

Aquesta campanya s'ha realitzat en col·laboració amb l'Agència Alícia.