El greuge de tenir un Estat en contra de la llengua

La Plataforma per la Llengua desgrana en 10 punts les balances lingüístiques, el llibre blanc sobre el tractament del català respecte al castellà a l'Estat espanyol.

L'Estat espanyol constitueix una anomalia dins el context de la Unió Europea i dels països de tradició democràtica. És l'únic d'aquests estats que no ha reconegut una llengua pròpia de les dimensions i vitalitat del català com a llengua oficial d'estat al mateix nivell que qualsevol altra, en aquest cas el castellà. Quant a la Unió Europea, és també l'únic estat que s'ha negat de manera sistemàtica a demanar l'oficialitat d'una llengua pròpia de les dimensions del català. No hi ha cap altre cas com Espanya per a una comunitat lingüística de les dimensions del català.

L'objectiu d'aquest web és conscienciar sobre aquesta anomalia lingüística destacant alguns dels greuges més flagrants recollits a les Balances lingüístiques i explicant-ne les implicacions i conseqüències.

1)     El català, llengua no oficial per voluntat de l'Estat espanyol

La Constitució només defineix el castellà, a l'article 3.1, com a llengua oficial d'estat. El català no és llengua oficial de l'Estat al mateix nivell que ho és el castellà. El castellà és llengua oficial de la Unió Europea i el català no. Això és conseqüència del fet que, mentre que el govern espanyol va fer la petició per al castellà, no l'ha feta mai per al català en els mateixos termes. No hi ha cap comunitat lingüística a la Unió Europea amb una situació semblant i la llengua de la qual no sigui oficial a l'estat on es parla ni a la Unió Europea. Tots els estats de la Unió Europea amb una llengua pròpia parlada per més del 10% de la població o per més de 5 milions de persones les han fetes oficials, independentment que en tinguin una de més parlada. És el cas de Bèlgica amb el francès, de Finlàndia amb el suec o d'Irlanda amb el gaèlic.

2)     El castellà, imposat per més de 500 disposicions legals que obliguen a utilitzar-lo

Hi ha milers de disposicions legals que afecten tot el territori estatal i discriminen positivament l'ús del castellà respecte al català, fins i tot més enllà d'on és llengua pròpia. En general són obligacions d'ús del castellà als ciutadans, a les empreses i a  l'Administració. L'any 2009, la Plataforma per la Llengua va seleccionar en un informe 500 disposicions concretes com a exemples d'aquest tractament diferenciat. L'any 2015 sol, se'n van trobar 101 i el 2016, 64 més. Hi ha centenars de disposicions que obliguen les empreses a presentar en castellà, o com a mínim en castellà, la documentació de tota mena per distribuir un producte, desenvolupar una activitat o altres tràmits diversos amb l'Administració o entre empreses. Pràcticament tot allò que té relació amb organismes de l'Estat cal fer-ho en castellà. Aquesta obligació no existeix per al català, ni tan sols si la seu social de l'empresa correspon al domini lingüístic català. Tampoc no hi ha opció de tria entre català i castellà.

3)     El castellà, l'única llengua que cal tenir en compte si es vol vendre un teclat d'ordinador a l'Estat espanyol

La consideració única per al castellà a la normativa pot arribar a originar una distribució específica per a Espanya de teclats i aparells electrònics de les empreses. Així, malgrat que el teclat d'ús per al català s'adequa més als estàndards europeus que tenen llengües com el francès o portuguès, s'han hagut de sacrificar posicions del teclat a la «Ç» o als accents oberts, per imposició únicament dels símbols específics del castellà com la «Ñ» o els signes d'admiració i interrogació d'obertura.

4)     El castellà, única llengua imprescindible per aconseguir la nacionalitat espanyola

Atès el deure únic constitucional de saber castellà, aquesta és l'única llengua imprescindible per tal que els estrangers obtinguin la nacionalitat espanyola. No és el cas, per exemple, de la Gran Bretanya, on des del 1981 la llei britànica de nacionalitat permet accedir-hi a partir dels coneixements de qualsevol de les llengües pròpies del país, com el gaèlic escocès o el gal·lès, sense necessitat de saber anglès. En la resta de casos comparables a Espanya (Suïssa, Bèlgica, Finlàndia...) cal saber la llengua pròpia de cada territori. Si un estranger sap català,però no pas castellà no pot obtenir la nacionalitat espanyola.

5)     El castellà, única llengua obligatòria per a tots els funcionaris

L'única llengua obligatòria per a tots els funcionaris és el castellà, encara que llurs tasques es desenvolupin en un territori on no sigui llengua pròpia. Aquest caràcter tan privilegiat no el té el català ni tan sols on és llengua pròpia i reconeguda oficial.

6)     El català no existeix en els organismes internacionals  

El català és totalment absent en les delegacions de representació de l'Estat en organismes internacionals, com per exemple les dependències a Brussel·les, a la Unió Europea, o en organismes internacionals on Espanya participa activament, com les Nacions Unides (ONU), l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) o el Fons Monetari Internacional (FMI). El castellà és l'única llengua que representa l'Estat en qualsevol dels fòrums internacionals.

7)     El castellà, l'irlandès, l'eslovè o el maltès són al teu passaport; el català, no

El passaport espanyol és en castellà i en desenes de llengües diferents, però no pas en català. El Reial decret 896/2003 estableix l'ús del castellà i prou per a algunes parts (com la coberta), el del castellà, l'anglès i el francès per a altres i el de totes les llengües oficials de la Unió Europea per a altres. Així, un ciutadà de Catalunya té parts del passaport en irlandès, eslovè o maltès, però no pas en català. Aquesta és una situació inèdita a la resta de la Unió Europea.

8)     El castellà assoleix el 95% de les emissions dels mitjans públics estatals

El mitjà públic de televisió per a tot l'Estat (la Corporación de Radio y Televisión Española, SA) emet en castellà per a tot el territori, mentre que el català és marginal i restringit a les desconnexions territorials. Hi ha, doncs, un desequilibri clar entre castellà i català, ja que el primer s'usa per defecte i en l'àmbit general i el segon amb restriccions territorials, que a la pràctica només es donen molt parcialment. Les hores de català a la televisió per a tot l'Estat són de 0 hores al dia, mentre que la desconnexió per a Catalunya és de mitjana d'1 hora al dia (dades extretes de l'informe de la Generalitat de Catalunya d'octubre del 2013 per al Consell d'Europa). Tot i que el català és totalment absent als territoris de llengua pròpia castellana, el castellà assoleix en els casos més desfavorables un 95% del temps on el català és llengua pròpia. 

9)     El castellà, llengua exclusiva de funcionament intern i estructural de l'Agència Tributària

Tot el funcionament intern i estructural de l'Agència Tributària és exclusivament en castellà i el nom oficial de l'estament és també només en castellà. El castellà també és la llengua clarament afavorida en el funcionament extern de relació amb els ciutadans i la llengua per defecte fins i tot on el català és la llengua pròpia. Tot i que hi ha una versió al web per fer tràmits en català, no és completa. Molts documents i informacions, sobretot els més específics o per a col·lectius concrets, estan disponibles en castellà i prou. De fet, tot i que la legislació espanyola i el fet que Espanya hagi ratificat la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries obliga a tenir els formularis físics i virtuals en català, alguns dels formularis que s'havien traduït al català s'han deixat de penjar al web, com és el cas dels models 303 i 390, amb què els professionals autònoms i empreses declaren i liquiden l'IVA recaptat.

10) El català, llengua d'immersió només si ho decideix la Comunitat Autònoma i cap família implicada s'hi oposa

La llengua castellana és obligatòria per a tots els alumnes espanyols, però el català no. El castellà fins i tot és llengua obligatòria fora del seu domini lingüístic, cosa que no passa per al català. La llei d'educació 2/2006, a la modificació del 2013, preveu que només el castellà pugui ser la llengua vehicular, i per tant la d'immersió, també si és el cas, arreu de l'Estat. El català només pot ser vehicular i d'immersió si així ho decideixen les comunitats autònomes, sempre que sigui la pròpia i oficial del territori i amb restriccions clares territorials; la més bàsica és que el castellà també ho pot ser, fet que, després de diverses sentències, significa que només amb la petició d'una família, tota una classe ha de renunciar a la immersió lingüística. A més, l'article 2 només fixa com a objectiu general que tothom sàpiga castellà, no pas que tothom sàpiga català o que, segons les zones, sàpiguen la llengua corresponent del territori. Aquesta llei també garanteix a les famílies el dret d'escolaritzar de manera gratuïta els alumnes en escoles privades en castellà si no tenen una escola pública immersiva en castellà. En canvi, en les regions de llengua pròpia catalana, fins i tot si és oficial com és el cas del País Valencià, les famílies que no tinguin accés a una escola pública amb ensenyament en català no tenen dret a escolaritzar de manera gratuïta els fills en una escola privada que ensenyi en català.