Notícies ← Altres notícies

Record en la mort de Carles Fontserè, un dels més grans cartellistes del segle XX i un dels primers socis de la Plataforma per la Llengua

El cartellista i dibuixant Carles Fontserè va morir el passat 4 de gener a l'edat de 90 anys. L'artista ha estat una persona amb una vida plena de projectes i compromisos, una vida molt moguda i molt interessant. Fontserè fou un dels primers socis de la Plataforma per la Llengua i un problema aliè a ell i a nosaltres va evitar que fes un dels seus espectaculars cartells per a la Plataforma per la Llengua.

Nascut a Barcelona el 1916, als quinze anys ja es dedicà professionalment a l'art. En esclatar la guerra civil, destaca com a cartellista, d'on són molt conegudes algunes de les seves obres a favor del bàndol republicà. Fou soldat amb les Brigades Internacionals i, el 1939, després de passar per camps de concentració francesos, exposa a Perpinyà. Exiliat a París, treballa com a escenògraf, il·lustrador i pintor. El seu "nomadisme" el porta a Mèxic, on coneix Mario Moreno "Cantinflas" i amb qui col·labora i fa una bona amistat. Entre el 1949 i el 1973, Fontserè viurà a Nova York, on coneixerà la seva dona, Terry Broch, i on esdevindrà dibuixant de còmics, director artístic, monitor d'escenografia a Harlem, taxista i fotògraf, entre d'altres oficis i hobbies. El 1973 torna al seu país i s'estableix a Porqueres, a la casa Can Tista, prop de Banyoles. Des d'aleshores ençà viurà sempre allí i hi cultivarà les seves activitats polifacètiques.

La seva vida ha quedat resumida en tres impressionants volums de memòries: Memòries d'un cartellista català (1931-1939) (1a edició dins Pòrtic, 1995; i 2a edició, revisada i titulada Memòries d'un cartellista del 36 dins Proa, 2006), Un exiliat de tercera. A París durant la Segona Guerra Mundial (Proa, 1999) i París, Mèxic i Nova York (Proa, 2004). Fontserè ha deixat inèdita una part de la redacció del quart volum de memòries. El 1989 la Generalitat de Catalunya li concedí la Creu de Sant Jordi.

En els darrers anys de la seva vida, Carles Fontserè també destacà pel seu to reivindicatiu, ja que s'afegí a la campanya de la Comissió per la Dignitat que reclamava els documents espoliats pel règim franquista a les institucions catalanes públiques i privades, i també als particulars, entre els quals Carles Fontserè, Teresa Rovira (filla de l'historiador Antoni Rovira i Virgili) o Teresa Pàmies, i guardats zelosament al malanomenat Arxiu de Salamanca. Tanmateix, l'important fons de Carles Fontserè posterior al 1939 anirà a parar a l'Arxiu Nacional de Catalunya. El primer conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya restaurada, Max Cahner, conscient de la importància de l'obra i del fons de Fontserè arribà a un acord amb l'artista perquè el seu fons es quedés a Catalunya.

Cal destacar que Carles Fontserè sempre tingué molt present la necessitat de defensar la llengua catalana, i per això a les darreries dels anys 90 del segle passat es féu soci de la Plataforma per la Llengua, essent, així, dels primers. Ara fa pocs anys, la Plataforma per la Llengua va demanar-li la cessió d'un cartell per a l'organització. Fontserè acceptà de gust, però una circumstància aliena a la seva voluntat i també a la de l'entitat avortà el projecte. Trobarem a faltar la vivacitat de Carles Fontserè i el seu compromís pel país i la llengua.

Comparteix

  • Twitter
  • Facebook
  • Google+
  • Linkedin