Notícies ← Altres notícies

El Ministeri de Cultura assumeix finalment la promoció del català com una de les seves funcions

El Govern espanyol presenta un nou text governamental que preveu el català entre les llengües de difusió i promoció del Ministeri de Cultura, encara que no reverteix un decret anterior que l'obviava.

La pressió feta des de la Plataforma per la Llengua i dels grups parlamentaris es veu reflectida al BOE, en un nou decret que no limita la promoció de les llengües només al castellà.

El Ministeri de Cultura i Esport ha presentat un nou text governamental, el Reial decret 509/2020, que desenvolupa la seva estructura bàsica. Aquest text estableix que el català, com a llengua oficial en algunes comunitats autònomes, forma part de la cultura espanyola, i per tant és objecte de promoció del ministeri. Tot i que encara és vigent el Reial decret 2/2020, que només preveia la difusió de la cultura en castellà, aquest segon obre la porta a una interpretació més àmplia.

L'exclusivitat de la llengua castellana en les polítiques de promoció de l'Estat és una de les pràctiques impositives que la Plataforma per la Llengua ha denunciat reiteradament i treballa per revertir. L'entitat du a terme diferents accions en el marc de la defensa dels drets lingüístics i, en aquest àmbit, va publicar dues notes crítiques perquè els decrets de reestructuració ministerial que van conformar els respectius governs de Sánchez (el que va sortir de la moció de censura i el de coalició amb Podemos) identificaven només el castellà com a llengua a promocionar pel Ministeri de Cultura i Esport. A més de denunciar aquesta imposició lingüística, l'ONG del català també va assessorar diversos diputats i senadors perquè presentessin preguntes parlamentàries al Govern espanyol sobre aquesta situació, com van fer Albert Botran, diputat de la CUP al Congrés, i Josep Lluís Cleries, portaveu de Junts per Catalunya al Senat.

Ara, sembla que les coses han canviat. Mentre que al decret del gener el Ministeri de Cultura espanyol tenia com a objectiu només «la promoció i difusió de la cultura en espanyol» (article 15), en el de desenvolupament de maig es parla de «la promoció i difusió de la cultura espanyola» (article 1). En el preàmbul, a més, s'aclareix que la cultura espanyola és «tota manifestació cultural en espanyol o en qualsevol de les llengües oficials de les comunitats autònomes», cosa que inclouria llengües com el català, l'occità, el basc i el gallec, però no pas altres com l'aragonès o l'asturianolleonès. Amb tot, cal apuntar que el decret del mes de gener encara és vigent i no és clar de quina manera es farà compatible amb el del mes de maig. Alhora, encara resten moltes normes impositives que releguen la llengua catalana.

La Plataforma per la Llengua recorda aquí vuit exemples especialment desatacats d'imposicions del castellà i limitacions del català promogudes per la normativa de l'Estat:

1. Article 3.1 de la Constitució espanyola. Estableix el castellà com a única llengua oficial de l'Estat i, a més, imposa el seu coneixement com un deure per a tots els ciutadans.

2. Tractat d'adhesió d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea i la Comunitat Europea de l'Energia Atòmica. La inclusió del castellà com a llengua oficial de les institucions europees i l'absència d'una mesura equivalent per al català suposa que aquest segon idioma es vegi sistemàticament relegat quan s'aprova normativa que garanteix el dret d'usar les llengües oficials, que en permet l'ús en aquestes institucions o que les imposa o permet imposar-les al sector privat.

3. Reial decret 1004/2015, de 6 de novembre, pel qual s'aprova el Reglament pel qual es regula el procediment per a l'adquisició de la nacionalitat espanyola per residència. La normativa manté la idea que la integració social a qualsevol punt de l'Estat passa per conèixer el castellà, i no pas cap altra llengua. Això no té en compte que hi ha ciutadans que viuen en territoris en què la llengua real d'integració pot ser una altra i que hi ha altres llengües amb caràcter oficial. L'Estat torna a vincular la seva identitat només amb la comunitat lingüística castellana i relega els catalanoparlants a una situació de ciutadans de segona categoria.

4. Normativa sobre etiquetatge de productes. Hi ha al voltant de més de 150 disposicions legals impositives del castellà en l'etiquetatge, embalatge i manuals d'ús i instruccions de productes. En són bons exemples la Llei 29/2006, de garanties i ús racional dels medicaments i productes sanitaris, el Reial decret 1334/1999, de la norma general d'etiquetatge, presentació i publicitat dels productes alimentaris o el Reial decret legislatiu 1/2007, de la Llei per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries. En aquests darrers dos casos, i en allò que afecta els productes alimentaris, cal tenir en compte que el Reglament (UE) 1169/2011, de 25 d'octubre de 2011, sobre la informació alimentària facilitada al consumidor impedeix que el català pugui ser igualment obligatori en no ser llengua oficial de la Unió Europea per la negativa reiterada d'Espanya. Aquesta norma deixa sense efecte, en el terreny alimentari, les obligacions d'etiquetatge en català de l'article 128-1 de la Llei 22/2010, del Codi de consum de Catalunya.

5. Llei orgànica 6/1985, del Poder Judicial. L'article 231 estableix que la llengua de les actuacions judicials serà el castellà. Els ciutadans catalanoparlants no tenen reconegut el dret que el judici es desenvolupi en la seva llengua, mentre que els castellanoparlants sí que poden exigir-ho. A més a més, el dret d'expressar-se en català, amb independència de la llengua del judici, només el tenen reconegut als territoris on el català és oficial. El castellà també és llengua obligatòria per a magistrats, jutges i fiscals, però el català no ho pot ser.

6. Reial decret 543/2001, de 18 de maig, sobre accés a l'ocupació pública de l'Administració General de l'Estat i als seus organismes públics nacionals d'altres estats als quals és d'aplicació el dret a la lliure circulació de treballadors. Desenvolupa un seguit de normes que asseguren que tots els treballadors públics de l'Estat sàpiguen castellà i puguin atendre els ciutadans en aquesta llengua. En canvi, el coneixement del català no és obligatori per als treballadors de l'Administració General de l'Estat. Això genera tota mena d'obstacles als ciutadans que volen expressar-se en aquesta llengua, fins i tot allà on tenen aquest dret reconegut.

7. Prohibició del català al Parlament espanyol i al Parlament Europeu. El català no es pot parlar al Congreso de los Diputados, la cambra baixa del Parlament espanyol, i el seu ús és molt restringit al Senado, la cambra alta. El català tampoc no es pot usar en el Parlament Europeu. En aquest cas, el Reglament intern de la novena legislatura estableix la igualtat de totes les llengües oficials de la Unió Europea en la institució parlamentària, però el català encara no està reconegut com a llengua oficial.

8. La Llei 39/2015, d'1 d'octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques. Imposa el castellà com a llengua dels procediments tramitats per l'Administració General de l'Estat per sobre de les altres, que tenen usos restrictius i territorials. Imposa la traducció al castellà per a tots aquells documents que els interessats sol·licitin o si surten de la comunitat. A més, a diferència del castellà, no hi ha el dret a traduir els documents al català si les parts ho sol·liciten.

Comparteix

  • Twitter
  • Facebook
  • Google+
  • Linkedin
  • Whatsapp
  • Telegram