Aquest jutge, que ha fet gal·la reiteradament d'una visió molt esbiaixada contra els drets lingüístics dels catalanoparlants, no ha tingut en compte cap mena de criteri científic o jurídic en la seva exigència a la Generalitat catalana. El diccionari normatiu valencià publicat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, institució oficial de regulació del valencià reconeguda a la Llei Orgànica 1/2006 de reforma de l'Estatut de la Comunitat Valenciana defineix el valencià com: «2.m. LING. Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francès dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l'Alguer, llocs on rep el nom de català». En el pla jurídic, la sentència 50/1999, de 6 d'abril, del Tribunal Constitucional, afirma que desconèixer que una llengua és compartida per més d'una comunitat autònoma, i obligar a la traducció al castellà d'un document administratiu, significa vulnerar el caràcter de llengua oficial». En concret, la sentència diu: «el actes jurídics realitzats en dita llengua, encara que tinguen l'origen en un procediment administratiu instruït en una altra comunitat autònoma, han de produir plens efectes sense necessitat de ser traduïts». El Tribunal Suprem espanyol tampoc no ha dubtat en declarar la unitat de la Llengua en les sentències de 31 de març de 2010 i de 19 de desembre de 2011, jurisprudència que Magán ignora completament en el que podria constituir un cas de prevaricació. A més, cal recordar que la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, ratificada per Espanya, obliga els estats signants a protegir els drets dels parlants de les llengües minoritàries per sobre de demarcacions administratives.

El portaveu de la Plataforma per la Llengua al País Valencià, Manuel Carceller, ha declarat que «el magistrat Magán està actuant il·legalment perquè obvia les sentències al màxim nivell judicial que reconeixen que català i valencià són dues denominacions de la mateixa llengua». Igualment Carceller ha explicat que «cinc sentències del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, del 2004 i el 2005, estableixen que la denominació de català es vàlida com a equivalent de valencià, no sols en l'àmbit universitari sinó també en tots els altres, i en concret en l'administratiu». Manuel Carceller opina que «una bona prova de la militància del jutge Magán contra el valencià és que no demana una versió del document de la Generalitat de Catalunya en la llengua oficial del País Valencià, que és la llengua catalana anomenada "valencià" a l'estatut d'autonomia, sinó que reclama una traducció directament al castellà».

Convé recordar que el jutge José María Aristóteles Magán arrossega un llarg historial d'irregularitats per motiu de la seva fòbia al català. Quan a l'abril del 2011 era titular d'un jutjat de Lleida, Magán va rebre un expedient per faltes greus o molt greus per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que considerava il·legals diverses resolucions on criticava l'ús del català als jutjats, sense cap mena de professionalitat ni de respecte al principi d'imparcialitat. També a Lleida, Magán va anul·lar diverses sancions de la Inspecció de Treball perquè les respostes estaven redactades en català, va suspendre una sanció de trànsit perquè estava tramitada en la llengua pròpia del país i fins i tot va condemnar l'administració a pagar una multa per demanar l'anul·lació de la sentència.