Nòvas ← d’Autras notícias

Què diu exactament el TC espanyol sobre el Codi de consum i el dret a l’atenció en català dels consumidors?

  • Ara per ara no tenim garantit el dret de ser atesos de manera oral i escrita en català i l'Administració no tindrà potestat sancionadora per a exigir-lo a les empreses fins que no s'elabori legislació nova que el delimiti i que el tribunal espanyol validi.
  • En canvi, el tribunal constitucional valida que es pugui exigir que estiguin disponibles en català les llistes de preus, la documentació contractual, els pressupostos, les factures, els tiquets de compra o la retolació de tipus fix. L'Administració catalana podrà continuar exigint aquests documents amb comunicats informatius, requeriments i, si cal, sancions.
  • També afirma que és vàlida l'exigència de fer etiquetar en català els productes que es comercialitzen a Catalunya. A partir d'aquest moment no hi ha cap impediment legal per a aplicar la normativa perquè els consumidors catalans puguem trobar els productes etiquetats, també, en català.
  • La sentència estableix que l'obligació d'oferir determinades informacions en català no és incompatible amb totes les obligacions de fer servir el castellà existents (etiquetatge, documentació precontractual, requisit per a exercir determinades professions, obligacions diverses...). També estableix que no hi ha cap impediment per a disposar d'obligacions diferenciades per a cada comunitat autònoma.

El tribunal constitucional espanyol ha tornat a afirmar en una nova sentència que la llei 22/2010, del Codi de consum de Catalunya, no estableix «un vertader dret de disponibilitat lingüística» en el món de l'empresa. No hi ha canvis en aquest sentit respecte a la sentència que ja va fer aquest estiu sobre la mateixa llei (sentència 88/2017). Ara resol el recurs del PP, i llavors resolia el del Defensor del Pueblo.

En la nova sentència, l'alt tribunal considera que si bé l'Estatut d'autonomia de Catalunya preveu l'existència d'un dret d'opció lingüística en el món de l'empresa (article 34), el Codi de consum no el desenvolupa i que, per tant, no poden derivar-se'n obligacions concretes per a les empreses. En contrast amb el que alguns mitjans han publicat, el tribunal espanyol no nega que la Generalitat pugui exigir l'atenció en català a les empreses, però sí que afirma que encara no ho ha fet. Tot i això, el tribunal constitucional ja ha imposat límits al legislador català: el desenvolupament del dret d'atenció lingüística dels consumidors mai no podrà suposar la imposició als treballadors d'un deure individual d'ús «de qualsevol de les dues llengües oficials de manera general, immediata i directa». En definitiva: quan la Generalitat reguli l'obligació de les empreses d'atendre en català, mai no podrà exigir-ne l'ús generalitzat dels treballadors, sinó que haurà d'optar per fórmules menys ambicioses.

Pel que fa al segon apartat de l'article 128-1 del Codi de consum, el tribunal constitucional espanyol també manté el criteri que ja va expressar al juliol: és plenament vigent l'obligació de les empreses d'oferir en català la retolació, la informació de caràcter fix, l'etiquetatge, la documentació contractual i les informacions de consum. Tot i així, el tribunal també manté la visió supremacista de les llengües. La sentència reafirma que el català es pot exigir només per motius de «promoció», un «objectiu constitucionalment legítim» recollit en l'article 3 de la constitució espanyola, que parla de les «modalitats lingüístiques» com una «riquesa» i un «patrimoni» de l'Estat. Aquest raonament reforça la posició folklòrica del català: en la sentència de juliol, el tribunal va diferenciar les obligacions lingüístiques per motius de «promoció» i les obligacions lingüístiques com a dret ciutadà a la informació i la seguretat. Va establir que el català tenia a veure amb la primera cosa, i el castellà, «lengua común de todos los españoles», amb la segona.

També cal dir que el tribunal constitucional avisa novament, com ja va fer el juliol, que la legislació estatal i comunitària podria limitar l'obligació que les empreses tinguin la retolació, l'etiquetatge i les informacions en català. De fet, actualment ja passa: les obligacions del Codi de consum no són aplicables als productes alimentaris, ja que una norma comunitària, el reglament 1169/2011, sobre la informació alimentària que es facilita al consumidor, impedeix que les autoritats exigeixin en l'etiquetatge dels productes alimentaris llengües que no siguin les oficials de la Unió. Com que l'Estat espanyol es nega a demanar que el català sigui oficial a la Unió Europea, el català no es pot emprar en l'etiquetatge dels productes alimentaris.  no es pot aplicar per al català.

En tot cas, el fet que el segon apartat de l'article 128-1 de la Llei del Codi de consum es mantingui significa que les empreses no tenen cap excusa per a no etiquetar en català, o per a no oferir els manuals, les informacions d'ús, els contractes d'adhesió i altra documentació d'aquesta mena en la llengua pròpia de Catalunya. Entre les empreses que actuen de manera fraudulenta en el mercat, amb pràctiques clarament il·legals, sense l'etiquetatge obligatori, n'hi ha de tan emblemàtiques com Mercadona, Lidl, El Corte Inglés o Carrefour dins el sector de la distribució; Novartis, Almirall o Esteve en el sector farmacèutic; Mattel, Lego o Playmobil en el de les joguines; Grup Volkswagen, Renault, Peugeot o Opel en el sector de l'automoció; o altres marques tan conegudes com Nike, Ikea, Gillette, Zara o Adidas. La Plataforma per la Llengua confia que des d'avui mateix l'Agència Catalana de Consum vetllarà perquè la llei es compleixi.

Parteja

  • Twitter
  • Facebook
  • Google+
  • Linkedin
  • Whatsapp
  • Telegram