Al llarg de 2025, les institucions generals de l'Estat espanyol i les de la Unió Europea van aprovar un total de 185 normes que discriminaven la llengua catalana. Es tracta de disposicions legals que estableixen privilegis per al castellà i no els fan extensius al català, sigui als territoris catalanoparlants de l'Estat espanyol com en les institucions i administracions que els governen. L'aprovació d'aquesta mena de normes és una característica del sistema polític i legal espanyol i europeu, no una excepció. El 2024 se'n van aprovar 218; el 2023, 192; i el 2022, 214. El 2025, 108 de les 185 disposicions van ser estatals, 75 europees i 2 d'organitzacions internacionals.
El quart trimestre de 2025 les normes que discriminaven el català van ser 63, més que en cap dels tres anteriors. En el primer havien estat 58; en el segon, 36, i en el tercer, 28. Gairebé sis de cada deu normes del quart trimestre eren estatals (37) i més de la meitat d'aquestes regulaven la concessió d'ajudes públiques o de premis (19). La discriminació en la concessió d'ajudes i premis sol concretar-se en l'obligació de presentar la sol·licitud i la documentació adjunta en llengua castellana o amb una traducció a aquest idioma. En el cas dels premis, sovint també s'imposa l'obligació de presentar els treballs candidats en castellà o amb una traducció. L'exigència de presentar la documentació i els treballs en castellà per accedir a recursos públics crea un incentiu per tenir-ho tot de partida en aquest idioma i desincentiva, així, l'ús del català.
Entre les 19 normes sobre ajudes i premis del quart trimestre de 2025, en destaquen 9 que van ser publicades al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) el 4 de desembre. Es tracta de premis de l'Agència Espanyola de Protecció de Dades: el "Premi a la difusió del dret fonamental a la protecció de dades personals en xarxes socials", el "Premi a la formació, educació i conscienciació en protecció de dades", el "Premi a la feina del/a Delegat/da de Protecció de Dades", el "Premi a la protecció de dades personals de col·lectius vulnerables i contra la violència digital", el "Premi a les bones pràctiques de compliment normatiu i de responsabilitat social en el tractament de dades", el "Premi a l'emprenedoria, la innovació, experiències i maratons de privacitat i IA 'Ángela Ruiz Robles'", el "Premi Comunicació de Protecció de Dades Personals", el "Premi d'Investigació en Protecció de Dades Personals 'Emilio Aced'" i el "Premi de Privacitat i Protecció de Dades a Iberoamèrica". En 8 dels casos els premis són a treballs, que s'estableix que es poden presentar en l'idioma original però sempre que vagin acompanyats d'una traducció al castellà. En 7 dels casos s'imposa l'ús del castellà en un resum executiu obligatori i en un en la documentació i la memòria.
En les normes europees, la discriminació del català es produeix perquè no és oficial de la Unió Europea ni de cap dels estats membres. L'Estat espanyol no té el català com a idioma oficial ni va requerir que fos oficial de les Comunitats Europees quan s'hi va adherir el 1986. La Unió Europea té competències més acotades que els estats membres, i centra la seva normativa en la regulació de la mateixa administració i, especialment, en la del mercat intern. El fet que el català no sigui oficial fa que la normativa europea sovint el situï en una situació de desavantatge en un mercat que està molt regulat lingüísticament.
Les normes europees del quart trimestre de 2025 van ser 26. Entre elles, es pot destacar una comunicació de la Comissió que recull unes directrius per garantir la privacitat, seguretat i protecció dels menors a internet. Una de les directrius és l'obligació de les plataformes en línia de garantir que la moderació de continguts estigui disponible i operativa en les llengües oficials dels estats membres en què prestin serveis, així com les informacions i advertiments sobre el funcionament de les mateixes plataformes. També es pot destacar un reglament d'execució de la Comissió que regula els procediments de reconeixement de la condició de PIME a efectes de beneficiar-se del dret d'abonar taxes reduïdes. Aquesta norma diu que els interessats han de presentar els documents a l'Agència Europea de Substàncies i Barreges Químiques en les llengües oficials de la Unió. Si no estan redactats en aquests idiomes, han d'anar acompanyats d'una traducció jurada.
|
Àmbit principal d'afectació |
Disposicions estatals |
Disposicions comunitàries |
Total |
|
Certificacions, títols i carnets |
1 |
0 |
1 |
|
Educació |
4 |
0 |
4 |
|
Etiquetatge i instruccions |
2 |
7 |
9 |
|
Funcionament de l'administració i relacions interadministratives |
3 |
6 |
9 |
|
Obligacions empresarials |
4 |
7 |
11 |
|
Relacions dels ciutadans amb l'administració |
0 |
1 |
1 |
|
Promoció |
1 |
0 |
1 |
|
Requisits de coneixement |
1 |
1 |
2 |
|
Requisits en la petició d'ajuts i en la candidatura a premis |
19 |
1 |
20 |
|
Simbologia i reconeixement |
2 |
3 |
5 |
|
Total |
37 |
26 |
63 |
Font: Elaboració pròpia mitjançant la recerca al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE)
El perquè de la normativa discriminatòria: una ideologia supremacista
Les normes que discriminen la llengua catalana no són fenòmens naturals ni fruit de la "normalitat": responen a decisions i idees polítiques. També responen a un marc constitucional discriminatori que no poden contradir i que també és determinat per la política. La Constitució espanyola de 1978 aplica, en el terreny lingüístic, les idees del nacionalisme espanyol, una ideologia hegemònica a l'Estat espanyol. Aquest nacionalisme entén que el castellà és la llengua espanyola per antonomàsia i que és de naturalesa diferent i superior als altres idiomes parlats tradicionalment a l'Estat. És, en aquest sentit, una ideologia supremacista.
El supremacisme castellà està fonamentat en idees històricament revisionistes i acientífiques. Així, justifica la suposada superioritat del castellà amb nocions com la seva simplicitat vocàlica, que hauria facilitat la seva extensió incruenta per la península Ibèrica. Això, òbviament, no té cap mena de base lingüística: en altres aspectes, com les conjugacions, el castellà és marcadament complex, i això no té cap relació amb la seva extensió geogràfica. A més, si allò important fos l'estructura interna de la llengua, l'extensió del castellà per Europa no coincidiria tan bé amb les fronteres polítiques de l'Estat espanyol.
Pel que fa a la història, el nacionalisme espanyol planteja que els pobles de la península Ibèrica van abraçar lliurement el castellà, sense coerció, i que els catalanoparlants ho van fer a partir del segle xv. La realitat és que el castellà era un idioma desconegut per a la major part dels catalanoparlants fins al segle xx. El coneixement només va créixer per intervenció estatal, amb l'educació obligatòria (en castellà) i el servei militar obligatori. L'ús als territoris catalanoparlants només va augmentar amb els moviments de població del segle xx, i perquè els catalanoparlants ja havien estat bilingüitzats. Abans del segle xx, era un idioma circumscrit als usos oficials i cultes, vinculats al poder i aliens a la gran massa de la població.
En qualsevol cas, el nacionalisme espanyol continua determinant el marc jurídic espanyol en matèria de llengua. La Constitució espanyola de 1978 estableix que el castellà és l'única llengua oficial del conjunt estatal, que tothom té dret a usar-lo i que el coneixement és obligatori per a tots els ciutadans. Els altres idiomes autòctons només poden ser oficials als seus territoris "respectius" i si ho preveuen els estatuts d'autonomia corresponents. A més, segons el Tribunal Constitucional espanyol el coneixement d'aquests idiomes no pot ser una obligació generalitzada com ho és el del castellà. Així, es diferencia un castellà suposadament "nacional" i "comú" d'un català suposadament "regional" i "particular".
El marc constitucional discriminatori, reforçat per normativa ordinària també discriminatòria, empeny el català a la minorització. El fet que el castellà sigui de coneixement obligatori i que, efectivament, pràcticament tots els catalanoparlants el coneguin, resta utilitat instrumental al català i facilita que el castellà li arrabassi gradualment espais d'ús. En l'àmbit de l'empresa és on es fa més evident la falsedat de les narratives que presenten el català com un idioma excessivament regulat, "imposat", i el castellà com un idioma d'ús espontani i lliure. En l'àmbit administratiu, l'ús del català està limitat pel principi de territorialitat, mentre que el del castellà no té cap limitació. Tot això, en el context d'alta mobilitat demogràfica actual, genera un joc d'incentius perversos que afavoreixen l'expansió del castellà a costa del català.
