Articles d'opinió ← Altres articles

Democràcia i igualtat

Josep-Anton Fernàndez

La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut crea una situació gravíssima que va molt més enllà de quants articles ha retallat o reinterpretat el tribunal. És gravíssima per dos motius. Primer, perquè consagra un insuportable dèficit democràtic a Espanya, un Estat on un tribunal deslegitimat i instrumentalitzat pel nacionalisme radical gosa contradir i esmenar la voluntat popular lliurement expressada a les urnes. I segon, perquè consolida la discriminació legal dels ciutadans de Catalunya pel que fa als seus drets lingüístics.

La sentència afecta molt greument els articles de l'Estatut relatius a la llengua catalana. De manera més clara i directa s'anul·la la facultat de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics d'utilitzar la llengua catalana de forma preferent. No cal ser un geni per adonar-se que aquesta retallada -i la reinterpretació que encara no coneixem de molts articles- pot ser la llavor d'una forta regressió de la nostra llengua, el català, que des de la democràcia és la d'ús habitual a les administracions públiques de Catalunya. Serà un cas únic a Europa que l'administració pública no pugui utilitzar de forma principal la seva pròpia llengua per adreçar-se als ciutadans als quals serveix. Actualment ja hi ha més de 500 disposicions legals que imposen l'ús del castellà o prohibeixen el català. Ara, vist l'abast de la sentència, podem témer també en la part interpretativa una vulneració important dels nostres drets lingüístics pel que fa a l'educació, el consum i l'acollida dels nouvinguts, que també poden veure els seus drets retallats. Que ningú s'enganyi, perquè el TC ens ho pot dir més fort, però no més clar: els catalans, sigui quin sigui el nostre origen, parlem la llengua que parlem a casa, som ciutadans de segona pel que fa als nostres drets lingüístics.

La societat catalana té clar que el català suma. I aquesta sentència del Constitucional ens demostra, de la manera més eloqüent i barroera, que la Constitució Espanyola resta: que la igualtat de drets lingüístics per als ciutadans de Catalunya no hi té cabuda. A partir d'ara, per garantir aquests drets caldrà plantejar un canvi de marc legal de fons -ja sigui mitjançant una reforma de la Constitució o per la creació d'un nou Estat català dins de la UE- que respecti el dret dels ciutadans de Catalunya de decidir sobre un eix tan central per a la vertebració social i cultural com és la llengua catalana.

Però com saben molt bé tots aquells col·lectius que pateixen o han patit discriminació a la pròpia carn, els drets no es tenen, sinó que es conquereixen. Els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya, independentment del nostre origen o llengua familiar, hem de fer respectar els nostres drets. I hem d'exigir que la comunitat internacional, i especialment la UE, exerceixin la seva influència i portin Espanya a millorar la seva molt deficient qualitat democràtica pel que fa als drets lingüístics. No hi ha cap llengua a la UE amb tants parlants com el català que no sigui plenament oficial a l'Estat on es parla. I una llengua no és altra cosa que els seus parlants. ¿Fins quan la UE estarà disposada a mirar cap a una altra banda, mentre milions dels seus ciutadans veuen els seus drets lingüístics vulnerats i se'ls condemna a una discriminació flagrant? ¿Què haurà de passar perquè finalment ens defensi?