Articles d'opinió ← Altres articles

Cinema en català: missió possible?

Josep Maria López i Llaví

Sembla que per primera vegada el Parlament de Catalunya ha aprovat una llei que pot posar fi a la marginació de la llengua catalana en l'àmbit del cinema i permetre així l'inici d'una nova etapa de normalitat del català al cinema (hi ha l'antecedent, però, del "decret Pujals" el 1998).

Hem de recordar que l'origen concret de la discriminació del català al cinema deriva de l'Ordre del 23 d'abril del 1941 -malaurat dia aquell Sant Jordi del franquisme més obscur- que prohibia literalment la projecció cinematogràfica en cap altre idioma que no fos el español. Aquesta prohibició (heretada d'una del 1930 del règim de Mussolini) en el nostre cas formava part d'una estratègia efectiva de repressió cultural i lingüística. La discriminació legal del català al cinema va durar fins a la mort del dictador, però a efectes pràctics ja s'havien posat les bases per mantenir una situació de discriminació que encara avui continua fins als nostres dies, on amb sort podem comptar amb un 3% de pel·lícules en català.

Des de la Plataforma per la Llengua sempre hem demanat que les pel·lícules que s'estrenin amb més d'una còpia siguin distribuïdes també en versió catalana, és a dir, el que en diríem quotes de distribució; i també que la meitat dels films projectats a les sales siguin en versió catalana, és a dir, quotes d'exhibició.

La Llei del cinema que ara s'ha aprovat fa passos interessants. Per exemple, fixa l'obligatorietat del 50% de projeccions en llengua catalana. És un pas important, ho hem de reconèixer, i caldrà veure si és suficient. Amb la Llei no hi ha cap motiu perquè hagi de disminuir l'oferta de pel·lícules. Ni amb el sistema de projecció digital (amb el simple canvi de pista de so) ni amb l'analògic (procedint al canvi de la bobina) de cap manera no cal destinar una sala a la versió catalana i una a la castellana. En el cas de les sales que projectin en V.O. subtitulada, amb la doble subtitulació no cal ni l'alternança. En un cas i altre, però, per sentir o veure el film en català cal que la versió catalana existeixi, que hagi estat feta. El sistema digital simplifica la feina i els costos, però no garanteix la desaparició del greuge lingüístic.

És per això que des de la Plataforma per la Llengua, conscients de la importància i la transcendència del moment, hem incidit amb tots els mitjans al nostre abast per fer prendre consciència de l'excepcionalitat internacional de la nostra discriminació en el cinema. Alhora, hem demanat que en la nova llei no hi haguessin ni renúncies ni redactats ambigus que deixessin la porta oberta a mantenir la situació discriminatòria actual.

Ja comença a ser hora que els espectadors i espectadores de Catalunya exigim de fet i de dret, també en aquest camp, el respecte a la nostra llibertat, el nostre dret a escollir i el dret a veure el cinema, subtitulat o doblat, en la nostra llengua. El cinema en català ha de deixar de ser un objectiu impossible per passar a ser en els propers anys un objectiu possible i assolit.

 

Josep Maria López i Llaví

Membre de l'Executiva de la Plataforma per la Llengua