Articles d'opinió ← Altres articles

Espanya, al Rècord Guinness en el reconeixement de llengües pròpies

Bernat Gasull

No hi és encara, però ben bé que hi podria ser. L'Estat espanyol constitueix un fet excepcional en el reconeixement oficial de les llengües pròpies, com és el cas del català. Vet ací algunes de les glòries que Espanya pot fatxendejar i que el fan un cas únic dins la Unió Europea i en l'entorn de països de tradició democràtica en el tractament de llengües. Així, doncs, Espanya és l'únic país de la Unió Europea que tot i tenir una llengua pròpia amb tants parlants com el català, o que hi representa un percentatge tan alt de parlants dins l'estat, aquesta llengua:

-       No és llengua oficial del país en igualtat de condicions amb qualsevol altra llengua oficial (sorprenentment l'única llengua oficial de l'estat reconeguda a la constitució és el castellà, fet del tot sorprenent i excepcional)

-       Està prohibida la utilització en el parlament de l'estat que representa a tots els ciutadans.

-       No és plenament present en totes les informacions del passaport. De fet no és present en cap informació del passaport (per bé hi ha desenes de llengües presents establertes com a obligatòries per real decret)

-       No es doblen o subtitulen en aquesta llengua la totalitat de les pel·lícules de gran distribució

-       No es fa servir, ni es pot fer servir per la normativa vigent, en el nom oficial de l'estat; sigui en la moneda, els segells, o qualsevol document oficial.

-       No es pot fer servir oficialment per anomenar cap dels aeroports de l'estat.

-       L'Estat no l'ha presentada mai per ser llengua plenament oficial de la Unió Europea.

-       No és llengua d'ús intern ni extern de l'exèrcit, ni tan sols d'algunes divisions.

-       No és plenament present en aquesta llengua les instruccions dels productes farmacèutics de venda en farmàcies.

-       És absent en l'etiquetatge de la gran majoria de grans empreses.

-       A la Constitució de l'estat no només no hi figura com a llengua oficial, sinó que ni tan sols hi figura el nom de la llengua.

-       L'única llengua obligatòria per a tots els funcionaris que treballen al domini lingüístic és una altra.

-       Hi ha el deure, només, de conèixer una altra llengua (no pròpia del territori) per a tots els ciutadans que viuen allí on és llengua pròpia.

-       Té gairebé 200 disposicions que obliguen a etiquetar en una altra llengua (en aquest cas castellà) els productes que es venen allí on aquesta llengua (en aquest cas el català) és llengua pròpia.

-       Té tanta poca presència en la retolació en els establiments oberts al públic, amb una llei àmpliament incomplerta.

-       Té tanta poca publicitat al carrer en aquesta llengua, i no hi ha cap llei i estatal ni autonòmica o regional que hi obligui.

-       Té tan poques obligacions pel que fa a l'ús d'aquesta llengua i tants incompliments de la poca que hi ha.

-       Té una altra llengua (el castellà) tan imposada legalment, amb més de 500 disposicions, allí on (el català) és llengua pròpia.

-       I té tristament molts altres rècords, però especialment un de molt més trist: bona part de la classe política, accepta aquesta anomalia discriminatòria i ni tan sols en fa una denúncia pública i fervent de manera constant i decidida.

Espanya, és, doncs, un país de rècords. I la consideració de la llengua catalana dins d'aquest estat, per tant, també. Som un trist rècord. Som la llengua europea més desprotegida legalment de la Unió Europea en relació al nombre de parlants. Per molts anys!!