Articles d'opinió ← Altres articles

Un nou impuls a la política lingüística

Josep-Anton Fernàndez

La sentència que el Tribunal Constitucional espanyol va emetre l'estiu passat sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya va inaugurar un nou cicle polític transcendental per al nostre país. Efectivament, les conseqüències polítiques a llarg termini de la sentència són, ara per ara, imprevisibles. En aquest sentit les eleccions al Parlament de Catalunya del mes de novembre han tingut una importància cabdal: no només pels considerables canvis en el mapa polític, sinó perquè la nova cambra escollida pel poble i el nou Govern de Catalunya difícilment es podran limitar a gestionar la nova situació creada per la sentència, com si es tractés d'un mer contratemps legal de dimensions menors.

No ens equivoquem: estem davant d'un nou cicle en què una part substancial dels equilibris de l'anomenada "transició democràtica" han deixat de ser operatius. Caldrà, doncs, posar els fonaments d'un futur col·lectiu de Catalunya.

Faig aquestes consideracions de caire polític general precisament perquè els efectes de la sentència del TC amenacen elements clau de l'ordenament lingüístic a Catalunya, fins al punt que en els pròxims anys la discriminació que patim els catalanoparlants pot fàcilment esdevenir insuportable i insostenible. Això i l'inevitable projecte de construir un nou projecte de futur col·lectiu fan necessari més que mai un nou impuls a la política lingüística. Un impuls vigorós i decidit que desplegui els grans consensos legislatius de la legislatura passada, a fi d'avançar cap a la igualtat de drets dels catalanoparlants i posi les bases d'una autèntica convivència en llibertat.

Seria fàcil caure en la temptació -de fet, en l'error- de pensar que en un moment polític tan delicat com el present cal fer una política lingüística "de baixa intensitat", que no "faci soroll", com si treballar a favor de la llengua comuna fos, per definició i necessàriament, una empresa escandalosa, polèmica, sorollosa. És cert que hi ha polèmiques sobre la llengua, però no ens enganyem. Si aquestes polèmiques hi són, és per dos motius. D'una banda, perquè els qui les promouen disposen d'uns altaveus més potents que els seus arguments i la seva base social objectiva. I d'altra banda, perquè des de les posicions favorables al català s'ha estat francament mandrós a l'hora de reflexionar sobre el paper de la llengua en la nostra societat, i perquè quan s'ha fet aquesta reflexió, sovint s'ha pensat i parlat des de la feblesa.

El resultat d'aquesta mandra i aquesta feblesa ha estat una injustificable manca d'arguments i una perillosa incapacitat de respondre i desactivar les trampes i mentides del nacionalisme espanyol. En efecte, ha calgut la intervenció d'una entitat amb pocs recursos com la Plataforma per la Llengua -a través d'estudis com el que detalla les més de 500 lleis i normes espanyoles que imposen el castellà- perquè els nostres representants polítics siguin capaços de dir públicament que les famoses "multes lingüístiques" són, en primer lloc, les que defensen el castellà, i que aquesta és, de lluny, la llengua més agressivament protegida de l'Estat espanyol.

Els ciutadans de Catalunya -tinguem l'origen que tinguem, parlem la llengua que parlem a casa-ens mereixem una política lingüística seriosa, decidida, ambiciosa i tenaç, aplicada des del consens i el respecte. Ens la mereixem perquè ens hi juguem moltes coses. Una política lingüística que, sota l'excusa d'evitar conflictes, no es prengués seriosament ella mateixa i constantment busqués excuses per no fer-se complir equivaldria a renunciar, en l'àmbit de la llengua i la identitat catalanes, a jugar el paper històric que les nostres institucions estan cridades a exercir en aquest moment. El que cal esperar dels nostres governants és un profund exercici de responsabilitat, i això significa, des del meu punt de vista, saber mesurar les pròpies forces i, a partir d'aquí, proposar nous discursos sobre la llengua que generin nous consensos socials, amplis i transformadors. La nostra societat té una gran set d'aquestes paraules raonables i amables sobre la llengua, i el pitjor que podem fer és evitar de parlar. Cal fer soroll, doncs - però un soroll harmònic.

És sobre la base d'uns nous consensos plens de contingut que podrem construir un nou projecte de vida col·lectiva. I pel que fa a la llengua, aquest projecte no és altre que la visió del català com a llengua comuna dels catalans: allò que ens uneix més enllà de les nostres diferències individuals, la llengua que tenim en comú en un context d'elevada diversitat lingüística (recordem que a Catalunya es parlen més de 250 llengües), la llengua que ens fa sentir ciutadans de ple dret i ens dóna un lloc en la història d'aquest país. Tot desplegant, de manera decisiva i amable alhora, els grans consensos recents (la Llei d'Acollida, la Llei d'Educació, la Llei del Cinema, el Codi del Consum, etc.), aquesta legislatura ha de ser la que materialitzi la visió del català com a llengua comuna.