La funció històrica del català ha estat convertir gent “de fora” en gent “d’aquí” de la manera més senzilla, barata i democràtica possible. El català és, doncs, una peça cabdal de la nació d’immigrants que som. Actualment a Catalunya es parlen més de 200 llengües; aquesta diversitat té un enorme valor econòmic que segurament és quantificable. Però el català té la legitimitat, el valor simbòlic, per esdevenir la llengua que ens uneix, la llengua que tenim en comú malgrat els nostres orígens diversos, la llengua que treu l’etiqueta d’immigrant i dissol la distinció entre autòcton i immigrat. El català dóna accés a la tradició cultural d’aquest país; proveeix als catalans de primera generació un sentit d’ubicació cultural, un lloc en la història de Catalunya. Ens converteix en ciutadans lliures i iguals.

El projecte de convertir el català en la llengua comuna no busca el mínim comú denominador que simplifica i empobreix l’expressivitat de la llengua. Tot al contrari, és un programa de màxims, ja que aspira a la incorporació de nous accents, matisos i textures, a augmentar la riquesa i la complexitat dels discursos i les representacions sobre la identitat catalana. El projecte de la llengua comuna va més enllà de la diversitat lingüística: reconeix i celebra la pluralitat inherent a tota societat democràtica, la complexitat de les nostres identitats i realitats socials, i la nostra pròpia multiplicitat com a subjectes.