Articles d'opinió ← Altres articles

Sorrals de futur (arguments a favor de la immersió lingüística)

Puri Pinto

Sóc una mare més de les que guaiten la canalla que hi ha al sorral. Criatures de tots dos sexes i de diverses edats juguen remenant de mil maneres diverses la sorra. Els sons del parc dels meus fills són més diversos que els que jo recordo de la meva pròpia infantesa. Si el comparo amb el de fa tres dècades, aquest parc conté, a més de grinyols de gronxadors, sons i paraules de diverses llengües i cultures. Els colors també són més nombrosos. Moltes manetes de tonalitats i ètnies diverses es toquen entre elles en intercanviar-se les pales i les galledes brutes d'una sorra homogènia, càlida i llefiscosa. I tot es desenvolupa, entre ells i elles, amb una gairebé absoluta naturalitat i harmonia. Dins del sorral hi ha una mena d'escola de civisme de la qual els adults que hi som podem, si en sabem, prendre nota d'allò que els nostres fills requereixen per continuar vivint i relacionant-se amb la mateixa tranquil·litat quan els toqui sortir del sorral.

I aquest és el gran repte de la nostra societat actual i, principalment, dels que eduquem en primera i última instància: els pares. La percepció que tenen els nostres fills més petits del present, d'entrada, no és ni de bon tros com la  nostra. Ells han nascut dins d'una diversitat incipient però prou evident que a nosaltres, els adults, o fins i tot els joves, encara ens fa sorprendre'ns de tant en tant. El contacte dels nostres fills amb els descendents de la nova immigració és una realitat que, si encara no es dóna, interessa que existeixi, pel bé de la cohesió del marc social en el qual tots esperem que els nostres fills trobin un benestar i una digna qualitat de vida. Ah! I no ens enganyem amb terminologies errònies i equívoques: no són els fills de la nova immigració, sinó els de la nova Catalunya. Una Catalunya on els debats més infructuosos caducaran, com ara el del dret d'aprendre en la pròpia llengua materna.

Jo sóc una de tantes mares d'aquest país que, tot i ser castellanoparlant d'origen, parlem en català amb els nostres fills. I no ho faig per una qüestió ideològica, sinó pragmàtica. La meva voluntat d'educar els meus fills d'una manera útil i coherent amb el seu futur m'aconsella parlar-los habitualment en català perquè, atès el context lingüístic de la família, el del barri, el de les joguines, el de les converses al pati de l'escola, el de les pel·lícules de princeses, de gossets, de peixos, de cotxes, etc., aquesta és l'única solució factible que trobo per garantir que els meus fills es vinculin d'igual manera i parlin amb la mateixa fluïdesa les dues llengües del seu entorn més immediat. I és que una clau fonamental del futur (ja previsible des del sorral) és que la societat que els espera tindrà un component cultural clarament divers i, per tant, serà força positiu el fet que estigui formada per individus que entenguin la diversitat cultural col·lectiva i social a partir de la pròpia diversitat individual i personal. I, en conseqüència, lluny d'utilitzar la llengua materna com una carcassa que els tanqui a la diversitat, el que hauríem de fer els pares és animar els nostres fills perquè siguin permeables, respectuosos i assertius davant de les altres llengües i cultures i, per començar, per què no ho fem amb la llengua i la cultura catalanes?

Els defensors de la llengua materna dels alumnes com a llengua vehicular de les aules al·leguen tal argument amb el diagnòstic del "fracàs escolar". I jo, com a professional de l'ensenyament, penso que l'autèntic fracàs escolar davant el qual hem de reaccionar és el que suposa un fracàs en matèria de cohesió social. Les notes són molt exclusives, molt  individuals i tenen data de caducitat. En canvi, les actituds i els valors són els eixos que orienten el camí d'una col·lectivitat, són el gota a gota del dia a dia que no es percep, però que ens treu la set o ens ofega.

Observem tots plegats els sorrals del futur i fem allò que als infants els convingui per tal que al llarg de les properes dècades puguin continuar compartint i intercanviant gestos i paraules d'avinentesa enmig del seu propi joc.