Articles d'opinió ← Altres articles

Llengua comuna sí, indignació comuna no

Puri Pinto

Atesos els darrers esdeveniments en temes de llengua i, especialment, en l'àmbit de l'ensenyament, podem dir que els guanys i les millores assolides en la difusió i el coneixement generalitzat de la llengua catalana, que són evidents, no tenen pas encara la fermesa i la consistència que haurien de tenir.

Ara no tan sols la llengua continua sent moneda de canvi, sinó que també ho són els sentiments d'arrelament i la identitat comuna que s'està començant a generar d'ençà que el català és, realment, la llengua de tots, encara que "tots" puguem tenir, a més a més, una altra o unes altres llengües.

 

Certament, la il·lògica no acaba de fer fallida i sembla que per a alguns és, fins i tot, una bona inversió (ja s'ho trobaran). El cas és que el poble català, plural i orgullós de la seva pluralitat,  intel·ligent i conscient del seu gran actiu com a poble cohesionat a través de l'eix de la llengua catalana com a llengua comuna, solidari i respectuós amb les altres llengües que també parlem dins del seu domini lingüístic i, especialment, amb la llengua castellana, llengua veïna i propera amb la qual, per fi, ja s'ha començat a dibuixar l'esbós d'una nova relació de convivència assertiva i sostenible. Deia... el poble català no es deixarà aclaparar per la injustícia d'una llei civil arcaica, sorda i tan poc comprensiva com incomprensible.

 

S'entén que parlo de les temptatives contra la llei de la immersió lingüística, clau de la democratització del coneixement i de l'ús del català, llengua de tots, fins i tot dels que en reneguen. I en reneguen no tant pel fet que rebutgin el fet de saber-la o parlar-la, però sí pel fet que impedeixen que l'aprenguin sense problemes i de manera natural  les futures generacions. Qui s'ho creu allò que diuen? ¿Que una criatura, en el camí cap a la seva adolescència, en un àmbit urbà com el de la majoria del nostre jovent, pot aprendre correctament la llengua catalana sense un ús continuat i coherent en un dels seus àmbits més importants? Els que com jo treballem a les aules, aules d'immersió lingüística, amb adolescents que de dia en dia abandonen el català en els seus usos més personals com ara els àmbits de l'oci i les amistats, els que com jo coneixem les trinxeres de la docència, no ens ho creiem perquè és rotundament fals i impossible.

 

La indignació comuna és un fet. No tenim llengua comuna però sí indignació comuna i, sense cap mena de dubte, el fet de compartir un sentiment tan intens i ferm com el de l'ofensa ens uneix en una actitud de rebel·lia i de coratge. Perquè no permetrem que ens obliguin a recular; som tots, i sobretot els més perjudicats, els amenaçats amb la sentència del monolingüisme (castellà a casa, a l'escola, al cinema, als videojocs, a les joguines, etc). I per aquest motiu estem en vies d'esdevenir una mena d'Antígona íntegra i honesta davant un Creont que no té més que un codi legal arbitrari i injust. Ens   projectarem en el símbol del gran mite i continuarem defensant la immersió a la nostra escola, i serem l'Antígona que defensa la llei natural, la llei emocionalment intel·ligent, la llei que no descarta, la que suma, la que respecta, la que enriqueix, la que no crea conflictes perquè concilia i cohesiona i perquè atén les necessitats reals de tothom però, principalment, perquè genera la llavor d'una identitat futura, diversa i compartida.