Articles d'opinió ← Altres articles

Cinema en català: Qui paga, mana?

Carmen Pérez

Fa temps que sóc del parer que una de les accions més revolucionàries que podem fer els ciutadans és ser consumidors responsables. Les empreses volen que consumim els seus productes, els partits polítics, el seu vot, i les administracions públiques no deixen d'abaixar la qualitat dels seus serveis    -educació, sanitat, pensions, etc.-, així empenyen els ciutadans de les classes mitjanes -les altes sempre ho han fet- cap al consum d'aquests serveis en empreses privades.
Des de la Plataforma per la Llengua som molt conscients d'aquest fet i per això fa anys que treballem per la normalització lingüística del món socioeconòmic, intentant incidir en les empreses perquè la seva imatge externa i els serveis s'ofereixin en català, per l'etiquetatge de productes en català i per l'existència de jocs, joguines i videojocs en català, per posar alguns exemples.

Un dels àmbits on més esforços ha esmerçat la Plataforma per la Llengua és en el del cinema, i per això vam veure com un avenç l'aprovació de la llei del cinema l'any 2010, que sembla que es començarà a desplegar amb l'acord signat aquest dilluns amb les principals distribuïdores per augmentar el nombre de pel·lícules doblades al català del 3% actual a l'11% el 2012.

Hem de felicitar-nos, doncs? Des del meu punt de vista no gaire. Que la llei del cinema no s'hagi aplicat fins ara, que el doblatge d'aquests 25 films per a l'any 2012 hagi de sortir de les malmeses arques del Govern i que si, segons el conseller Mascarell, "els catalans no van al cinema, tot això quedarà en paper mullat", fa que la cosa no sigui per tirar coets.

Així, doncs, els ciutadans ens veiem empesos a consumir una marca de cervesa que potser no ens agrada tant com una altra, simplement perquè fa més país, acabem pagant més cars productes perquè estan etiquetats en català i ara hem d'anar a veure cinema en català, tot i que el que molts voldríem és veure'l en versió original subtitulat en català, pagant, per cert, un preu d'entrada dels més cars de l'Estat espanyol.

Per tant, sí, consumidors responsables o consumidors militants, si es vol, però també consumidors molt cansats d'haver de defensar amb la nostra butxaca una llengua que els diferents governs han permès que les empreses privades la menystinguin. Senyors i senyores, que som onze milions de potencials consumidors! Poca broma!