Articles d'opinió ← Altres articles

El criteri secret d’algunes empreses contra el ciutadà català; d’Intermón Oxfam a Casa Tarradellas

Bernat Gasull

Si us connecteu al web d'Intermon Oxfam (www.intermonoxfam.org) veureu que tot és en castellà. Tanmateix si aneu a dalt a la dreta veureu que hi ha un desplegable al costat d'on hi posa "español". Si obriu el desplegable hi apareix "català". Si hi boteu al damunt veureu la versió catalana del web.

Com veieu no és, ni de lluny, un tracte equitatiu entre totes dues llengües malgrat l'arrelament que té l'organització a Catalunya. Encara que a l'estat espanyol (de més de 40 milions d'habitants) uns 12 milions viuen en territoris on el català és oficial (amb uns 9 milions de parlants), per defecte el web és en castellà i fins i tot l'opció en català no és visible ni a primer cop d'ull. Ara farem l'exercici de veure el mateix tractament per un altre estat plurilingüe europeu on Oxfam també hi actua: Bèlgica. Si entreu a www.oxfam.be veureu que de bon principi s'ofereix en igualtat de condicions les versions franceses i neerlandeses (amb 3 milions llargs i gairebé 6 milions d'habitants cadascuna respectivament). No hi ha, doncs, tractes de favor. Prenem un altre exemple d'un país amb llengües plurilingües de dimensions comparables al cas espanyol: el Canadà. El web per al Canadà (uns 30 milions) www.oxfam.ca és només en anglès, però és que Oxfam funciona de manera separada per al Quebec, talment fos un altre país. Per al Quebec (7 milions) hi ha un altre web www.oxfam.qc.ca que només és en francès. És un altre model diferent que el belga però que en tot cas es diferencia clarament de l'espanyol perquè cerca un tractament equitatiu de les llengües. Si agaféssim una ONG com Metges Sense Fronteres la cosa encara és més exagerada. Veuríem que no hi ha ni tan sols versió catalana per Espanya; però sí, és clar, bilingüe per a Bèlgica, per al Canadà i per a Suïssa.

De fet aquestes ONG, per més responsables que es presentin, en més o menys grau, segueixen els paràmetres de moltes grans empreses no precisament coherents en el tracte lingüístic; o bé, hauríem de dir coherents i responsables per als països comparables a Espanya en situació plurilingüe però fent una excepció per al cas espanyol i en concret per al ciutadà català. Aquest tractament és extensiu a diversos àmbits d'actuació de les empreses; des de l'etiquetatge fins als serveis d'atenció telefònica al client. Danone, encara que hi està igualment obligada, etiqueta en les respectives llengües d'uns quants milions de parlants al Canadà, Bèlgica o Suïssa, però no fa el mateix per a Espanya. Qui diu Danone, podríem dir Coca-cola, Henkel, Bayer, Nestlé, Casa Tarradellas o Bimbo.

I doncs?! Què passa aquí? Quin és el criteri d'aquestes ONG i grans empreses per fer un tractament diferenciat? Què tenen contra el consumidor català? De fet la publicitat a TV3, i fins i tot a la via pública, la fan en català a Catalunya! Com és, doncs, que són incoherents en altres aspectes fonamentals del producte? No surt a compte? I tant que surt a compte! Simplement apel·len al que en podrien dir "racisme lingüístic" a través d'un acord implícit que moltes empreses segueixen fil per randa. Vet ací. Tàcitament, sempre que sigui possible per pes econòmic (en aquest cas la comunitat lingüística catalana supera aquest criteri amb escreix) o que altrament la llei hi obligui, hi ha un principi de respecte al consumidor. Aquestes empreses entenen que el consumidor de parla neerlandesa a Bèlgica té dret a rebre un producte etiquetat en neerlandès i que el de parla francesa en francès. De fet ambdós drets són compatibles amb un etiquetatge multilingüe si s'escau, i per tant, com que tant té el dret un com l'altre, és fàcilment assumible. Què passa a Espanya? No hi són aquests drets entesos també per al castellà i el català? Sí, naturalment. Però tanmateix se n'hi afegeix un altre; el que podríem anomenar el peatge del "racisme lingüístic". Ço és, una de les comunitats no només té el dret de rebre els serveis i productes en la seva llengua sinó que a més té el dret que al costat de la seva llengua no hi sigui l'altra, o com a mal menor no hi sigui amb la mateixa intensitat. Això comporta un problema econòmic afegit per a les empreses, perquè per bé que tots dos primers drets són compatibles, aquest darrer pot entrar en contradicció amb un dels altres. Així, si un ciutadà té el dret de rebre l'etiquetatge en català (diem etiquetatge però podria ser un altre àmbit), cal pensar que l'altre té dos drets: el de rebre l'etiquetatge en castellà i el dret que el català no sigui present en un mateix etiquetatge que és en castellà. Però hi ha un supòsit, podríem dir, encara més "bèstia": no és només que tingui un dret més sobre el primer sinó que aquests dos drets quan entren en contradicció amb el primer, el primer queda anul·lat. Malgrat que el producte estigui etiquetat en castellà, el dret que al costat del castellà no hi sigui la informació en català supera el dret de tenir el producte en català. És una norma no escrita però plenament reconeguda en certs àmbits empresarials.

Als anys 50 a Estats Units encara hi havia autobusos que separaven els blancs dels negres. Els blancs anaven a la part del davant, els negres al darrere. A la part del mig tant tenien dret a seure-hi els blancs com els negres. Però els blancs tenien un dret més. Si ells decidien seure a la part del mig els negres perdien automàticament llur dret i havien de cedir el seient. Més que la regulació legal, allò que aguantava el sistema era la superioritat "moral" dels blancs. Tant feia la quantitat d'usuaris negres, el pes econòmic que representaven o llurs drets; allò rellevant era que -tot i que injustament- es conservés un privilegi capritxós, simplement per no ofendre unes mentalitats acomodades en el món del racisme. I el racisme fa por. I hi ha empreses que tenen por d'actuar de manera responsable davant del racisme. Simplement per por, les empreses acaben avalant i actuant d'acord amb aquestes conductes. Sembla mentida que moltes empreses a casa nostra actuïn amb els mateixos paràmetres en matèria de "racisme lingüístic". Però, fet i fet, actituds com aquestes no han estat pas estranyes també entre comunitats lingüístiques. Tanmateix l'estat de dret, la democràcia, els valors de llibertat i d'igualtat de drets de les persones han establert que l'Estat, mitjançant la llei i el suport ple institucional, hagi abolit aquestes pràctiques. No pas però a Espanya. I aquí hi ha l'altre puntal del desajustament; un estat basat encara en els privilegis d'una comunitat lingüística i en l'aval de la permissivitat del "racisme lingüístic". Vergonya per a les empreses, vergonya per a l'Estat.

L'1 de desembre de 1955, Rosa Parks va negar-se a cedir un dels seients del mig de l'autobús a un home blanc. Va desobeir també l'ordre del xofer James Blake, que la va denunciar en una actitud clarament racista. Això va desencadenar tot un moviment de protesta. Cada dia molts catalans ens neguem o intentem negar-nos a aixecar-nos de la cadira per defensar uns drets que arreu del nostre entorn fa temps que ja s'han assolit. Jo confio que els James Blake - o qualsevol de les empreses que actuen a casa nostra - un dia es neguin a jugar aquest joc malèvol ideològic i ens vegi als consumidors de casa nostra pel que som: purament un mercat per fer negoci, un mercat per respectar. Jo si fos xofer d'autobús, l'amo de l'empresa de transports, de l'ONG, de la multinacional alimentària o farmacèutica, voldria tractar en igualtat de condicions els usuaris blancs i els negres, els que viuen a Barcelona com els que viuen a Madrid.