Articles d'opinió ← Altres articles

Una alta càrrega

David Valls

Enmig d'uns paisatges espatarrants, a l'Amazònia, s'hi parla una llengua que s'anomena ushekòlat. Aquesta llengua té una particularitat, i és que té un gènere anomenat B i un gènere anomenat P.


Així, en ushekòlat fan servir el gènere B: per referir-se a grups de persones dels dos sexes; per referir-se a persones del sexe masculí; per referir-se a animals del sexe masculí; per referir-se a tot el que té aigua (pluja, mar, rius, llacs, etc.) i a les muntanyes.


I fan servir el gènere P: per referir-se a persones del sexe femení; per referir-se a animals del sexe femení; per referir-se a les plantes i arbres, al sol, a la lluna.


Es diuen gènere B o P perquè afegeixen aquesta lletra al final de la paraula a la qual li posen el gènere.

Tota la resta de coses són de gènere neutre.


Per tant, en aquesta llengua hauríem de dir "Pedraforca-b", "Mediterrani-b" o bé, "Andreu-b", o "tots-b" (referint-nos tant a un grup heterogeni de persones, com a un grup només d'homes). En el gènere P, tindríem una "alzina-p", "pi-p", "Maria-p", "lluna-p", "sol-p" i anar fent.


L'ushekòlat sembla una llengua prou entenedora en aquest aspecte, oi? I fins i tot senzilla, no es presta a cap confusió. Tot ben classificat. És clar que ara m'haureu de perdonar, perquè si us hi fixeu bé, si desgranem el nom d'aquesta llengua, "ushekòlat", per separat i una mica transformat veureu que hi diu "us he colat". Sí, sí, és un exemple que us he colat i que m'he inventat per mirar d'explicar-vos una qüestió sobre el gènere. L'ushèkolat no existeix, però de fet, sí que hi ha llengües que funcionen de forma semblant quant a gènere, com per exemple, la catalana.


Un dels grans errors de la lingüística i de la filologia és el de les nomenclatures gènere femení i gènere masculí, ja que això fa confondre gènere per sexe. Cal que quedi clar que quan parlem de gènere no parlem de sexe. Una taula o un llapis, tenen gènere, femení i masculí, respectivament, però no tenen sexe. Per tant, deixeu-me que us n'expliqui una de gènere.


En català, com en aquesta llengua que m'he inventat, l'ushekòlat, tenim un gènere que en aquest cas i mentre no es canviï la nomenclatura, s'anomena del masculí i que entre d'altres coses serveix per referir-se a grups de persones que inclouen els dos sexes barrejats, i també serveix per referir-se només a persones del sexe masculí. I un altre gènere, el femení, que serveix per referir-se a persones del sexe femení.


Encara més, si anem al castellà, veurem que tenim "niño" i "niña", on l'arrel és "niñ" i "o" també és la marca del masculí, i "a" és la marca del femení. En canvi en català, tenim "nen" i "nena", on l'arrel és "nen", i "a" és pel femení, però... sorpresa! no hi ha marca de masculí! En català no hi ha cap lletra, cap so, cap sufix, o digueu-li com vulgueu, que indiqui que "nen" és masculí. És el que en termes tècnics se'n diria una paraula no marcada, per contraposar-la a una paraula que sí és marcada, com ara "nena", que té la marca del femení expressada per una "a". De la mateixa manera tindríem que la marca del plural és una "s".


Això vol dir que en un grup de persones on hi ha homes i dones, podem parlar de "tots" sense que ningú s'ofengui, perquè l'única marca que hi ha a "tots" és la del plural i res més. Per bé que en aquests moments hi ha gent que hi veu més coses, però són coses que simplement no hi són, perquè la llengua no les diu. Tot i això, en el cas de "tots" tenim un bonic "tothom" que la gent tendeix a oblidar pel que crec que són interferències d'altra mena.


Així doncs, crec que si queda clar com funciona la llengua catalana (i la resta de llengües llatines), entendrem que hi ha estructures que convé no tocar-les, entre d'altres coses perquè el gènere és aleatori. En català tenim "el pont" o "el senyal", en castellà "el puente" i "la señal", i en portuguès "a ponte" i "o sinal", per què? Ni idea, però és per parar boig.


Per tant, cal evitar absurditats com els "bascos i les basques", "els passatgers i les passatgeres", etc., perquè llavors hauríem de dir coses com: el pilot d'avió i la pilota d'avió; el cònsol i la cònsola (de jocs?), l'alt càrrec i l'alta càrrega; o per exemple, els nens i les nenes boniques (els nens també són bonics?) o les nenes i els nens bonics (les nenes també són boniques?) o fer fórmules embafadores com el nens bonics i les nenes boniques. A més, tenim el "professorat", que algú ens ha fet creure que vol dir que "és un conjunt de professors i de professores". Si això fos així, podríem dir que en Joan i la Marta són professorat? I que per tant, en Joan és un professorat? Però llavors, la cosa s'embolica encara més, perquè la concordança de gènere ens faria dir, tard o d'hora, que la Marta és una professorada!? Crec que la llengua, com hem vist més amunt, ja deixa ben clar que en Joan i la Marta són professors. Tot això, a part d'embolicar un text (i la parla) de mala manera, no són fórmules pròpies de la nostra llengua.


Tornant a conceptes de lingüística general, cal dir que la majoria de llengües del món, des del basc fins al japonès, no tenen gènere, i no precisament això fa que aquestes dues societats siguin menys masclistes. De la mateixa que es pot insultar sense dir cap paraula mal sonant, es pot ser masclista parlant una llengua sense gènere. I encara més, hi ha unes poques llengües natives de nord Amèrica que utilitzen el gènere que en diem femení per referir-se a grup de persones dels dos sexes i per referir-se a persones del sexe femení, i un cop més, això no els fa més igualitaris o menys sexistes.


Això no vol dir que no puguem conservar fórmules tradicionals de cortesia, com ara un "Benvolguts i Benvolgudes" o un "Senyores i Senyors". I a més, cal combatre el llenguatge sexista i cercar fórmules que no impliquin la discriminació sexista. Per exemple, fins no fa pas gaire quan es miraves en un diccionari la paraula "batllessa" hi sortia com a única accepció que era la muller del batlle, per comptes de dir-hi alguna cosa com que una batllessa és un càrrec electe destinat a governar un municipi, etc. Ara hi surten les dues definicions. Per tant, aquí hi veuria dues possibilitats. La primera és a l'entrada de "batlle" posar-hi, també, "marit de la batllessa" o la que considero la millor opció, que seria la de treure aquesta última definició, ja que en democràcia, un batlle, és sempre un càrrec electe i no el cònjuge d'algú.