Articles d'opinió ← Altres articles

“Manelics” d’última generació

Puri Pinto

Tinc un "Manelic" d'última generació a la meva aula. És un "Manelic" de tants i tants que he tingut durant els anys de docència que he estat exercint i en els quals he hagut de treballar l'obra Terra Baixa. Són alumnes de veus diferents, d'orígens diferents i d'interessos diferents que, tanmateix, tenen en comú quelcom que els ha fet ser, a tots, "Manelics". I és el fet que tots han tastat el savi regust de la "terra alta" en llegir, bo i dramatitzant com han sabut, les paraules innocents, honestes i plenes de bonhomia de les intervencions d'un personatge que s'expressa en català: una llengua que no és la llengua materna d'aquests "Manelics".

I, tanmateix, l'inventari d'alumnes "Manelic" que he conegut ha vibrat i ha entès els valors de la solidària "terra alta" i, des de tan alt, han perdut vergonyes i han comprès que el català els era una llengua pròpia i s'han animat i encoratjat a defensar a ultrança el dret d'aprendre i dominar una llengua que els ajudava a projectar-se i a enriquir-se, i "han mort el llop" dels prejudicis i l'han adoptat.


Els de fa unes dècades, d'entrada, es mostraven indiferents i encara estaven molt ancorats en pors discretes. A més, se sentien tan lluny de la llengua heavy com de la light, perquè per a ells el rock català era tan "català" com l'assignatura. En canvi, els d'última generació, que han arribat directament d'alguns països, sovint de cultures no llatines, si tenen la gran sort de viure una immersió coherent, normal i plena, no experimenten la pèrdua de la neutralitat ni de la "ingenuïtat" dels seus valors lingüístics. Una pèrdua, però, que la gran majoria corre el risc de patir davant una "terra baixa" que els parla directament en castellà (sempre amb bona intenció) però que no és conscient de la mancança i el perjudici que els genera, a ells, a la nostra llengua comuna i al patrimoni lingüístic del nostre món.


Sort que el "Manelic" Àngel Guimerà va arribar al Vendrell, des de les Canàries, allà pels volts de la segona meitat del segle XIX: quan la "terra baixa", baixa de debò, encara no existia...