Articles d'opinió ← Altres articles

Sobre una immersió que no és ben bé immersió

David Valls

Ja fa dies que va passar la polèmica de la immersió lingüística a les escoles de Catalunya. Un foc d'encenalls com tants d'altres, però que va fent el seu camí. Uns diuen que no passa res i que plantaran cara, però d'altres, els que tenen el poder i les lleis, diuen una altra cosa. Ara hi hagut un canvi de govern a Madrid i, com sempre, haurem de veure d'on bufa el vent per veure què li tocarà aguantar al català. A les Balears van maldades i al País Valencià, com sempre, vaja, anar resistint. Ja ho diuen, que de ponent ni vent ni gent; curiosament els portuguesos tenen una dita semblant: "De Espanha nem bom vento, nem bom casamento". L'ús del castellà no queda supeditat al govern de torn de Madrid, hi ha coses amb les quals no s'hi juga, però als Països Catalans, s'hi juga massa amb la llengua.

Amb el tema lingüístic tothom s'hi atreveix i quan es tracta de parlar del català encara més. És el que passa quan tot trontolla, res no és segur i l'autoritat pertinent no fa d'autoritat pertinent. Això fa que tot sigui susceptible de ser posat en dubte. No he sentit mai cap discussió a terres castellanes sobre com s'escriu una paraula o si està ben dita o no, però massa sovint sento discussions d'aquesta mena sobre el català. I és que a Catalunya a cada cantonada hi ha un aficionat de filòleg. És per això que algú, un bon dia, es va encaparrat de dir que a Catalunya tenim un sistema d'immersió lingüística a les escoles, quan això no és veritat. Fins i tot ho explica prou bé l'inventor de la cosa, Joaquim Arenas, en aquesta entrevista.


El sistema que tenim a Catalunya, de forma general, és el de conjunció lingüística. I què és això? Doncs és el mateix sistema que s'aplica a l'Espanya castellanoparlant, el mateix que s'aplica a Portugal o el mateix que s'aplica a Islàndia, per citar 3 llocs a l'atzar, o no. El sistema de conjunció consisteix a no separar els alumnes per raó de llengua, sinó el fet de posar-los tots junts independentment de la llengua materna que tinguin. Així es fa a Portugal, on qualsevol alumne, independentment de la seva procedència, se l'integra en el sistema educatiu portuguès, on la llengua vehicular és la pròpia de Portugal, o sigui, la portuguesa (amb perdó dels mirandesos). Això no vol dir que si aquest alumne no sap un borrall de portuguès no se li puguin fer unes classes de reforç fins que s'anivelli a la resta. Així mateix, i per posar més exemples a l'atzar, fan a Garganta la Olla o a Riomalo de Abajo i a Riomalo de Arriba, tres petits pobles de la província de Càceres, a Extremadura. Tots els nens i nois d'aquests pobles van a les mateixes escoles, les quals no separen per raó de llengua, ni d'origen. Tots els alumnes, vinguin d'on vinguin, s'integren en el mateix sistema educatiu que al mateix temps els integra en la llengua i la cultura que consideren que és pròpia del lloc, que en aquests exemples és Càceres, Extremadura, Espanya. Així doncs, a Catalunya es fa o s'intenta fer el mateix, que és integrar a tothom en un mateix sistema educatiu on se'ls ensenya la llengua i la cultura que considerem com a pròpia. No els separem per raó d'origen, ni de llengua, ni de religió.


Ara bé, la particularitat de Catalunya, és que dins del sistema general de conjunció sí que s'hi aplica la immersió lingüística com a submodel. Es considera que es fa immersió lingüística quan el 70% dels alumnes o més d'una aula tenen com a L1 (diguem-ne la primera llengua apresa) una llengua diferent a la llengua vehicular de l'escola. És clar que les particularitats demogràfiques dels últims 50-60 anys a Catalunya, a diferència d'Extremadura per continuar amb l'exemple, han fet que hi hagi grans poblacions de Catalunya on el català no és parla o s'hi parla molt poc. Per tant, sí que ens trobem en escoles on el 70% dels alumnes de les aules parlen llengües diferent de la catalana. És en aquests llocs on podem dir que sí que s'hi fa immersió lingüística. Gràcies a aquesta immersió, aquests alumnes tenen l'oportunitat de conèixer, ni que sigui una mica, el català. És una manera de no excloure'ls. És una qüestió d'integració a la nostra llengua i cultura; penso que ho fem de forma legítima i és un favor que els fem i que ens fem entre tots.


És clar que per al català les coses van mal dades. A Catalunya no tenim un Estat propi ni propici, i bé, de fet l'únic Estat que tenim no només no fa res per el català, sinó que hi va descaradament en contra. Penso que el que més molesta a l'estat espanyol sobre el model de conjunció a les escoles és que és un model que funciona, però que a més, ha de ser un model reservat als Estats i a les llengües d'Estat. Per tant, no és un model reservat a les regions amb llengües que sempre van acompanyades d'adjectius com ara regionals, locals, minoritàries, autonòmiques, etc. No és un model a aplicar al català, una llengua que ells volen subordinada, una llengua que no ha de sortir d'una tribu que cada cop és més eixarreïda. Per això tenim coses tan increïbles com el fet que la justícia es fixi més en tres famílies que no es volen integrar i que volen mantenir els seus fills en una espècie de gueto, que en els més de 100.000 valencians que volen i no poden estudiar en català i els tants altres cents de milers que volen veure TV3 i no poden. El sistema educatiu català, malgrat les mancances, els fa por i per això se'l volen carregar.


I tornant a la immersió, i per acabar, cal dir que a Catalunya sí que hi hagut immersió, pel capbaix la major part d'aquests últims 300 anys els estudiants catalanoparlants han estat escolaritzats únicament en castellà i d'això en fa quatre dies. No cal anar gaire lluny per sentir-ne testimonis i no pas agradables. La meva mare, originària d'un poble de la Segarra, va patir aquesta immersió. Va ser un cop dur per a ella i encara ho recorda amb amargor. Ella i els seus companys, en un poble dels anys 50 no havien sentit mai parlar en castellà. En arribar a l'escola rural el primer dia, la professora, catalanoparlant, va començar a parlar en una llengua que no entenien, la qual van haver d'aprendre a parlar i a escriure. Amb l'ombra i pressió dels inspectors que venien a comprovar si els nens sabien parlar bé el castellà, i de no ser així, el professor podia patir greus represàlies. Sense aules d'acollida lingüística, sense cap organisme de drets humans on poder acudir, ja no cal dir un síndic de greuges o un tribunal que els pogués defensar. Tot sense moure's de casa. Criatures innocents. Poble conquerit. Els resultats els pateixen encara ara, unes sèrie de generacions que no saben escriure en la seva llengua, que se'ls ha furtat i estafat la llengua amb la que haurien hagut de sentir, estimar i escriure les seves primeres lletres.