Articles d'opinió ← Altres articles

Efectes de la judicialització del català

Marc Biosca

Quins problemes genera i quines finalitats té aquesta cursa per la judicialització de la llengua catalana? Fins a quin punt és nociva? Se'n pot extreure algun element positiu, de tot aquest procés?

Per començar, allò que salta a la vista és que qualsevol procés de judicialització és un topall a l'hora d'apropar-se sense condicionats a qualsevol matèria -sigui la llengua o el que sigui. És a dir, la judicialització, imprimeix un tel que deforma l'element en qüestió, perquè ens condiciona la mirada. Per una banda podem -i nosaltres ho fem- parlar de la llengua catalana des d'una perspectiva més que positiva, entomant-ne el seu creiexement i la seva permeabilitat en tots els àmbits socials. És a dir, que el català va a més, com hi van les condicions de possibilitat dels parlants que l'adopten. Ara bé, la judicialització genera dos grans inconvenients: d'una banda crea un miratge d'incertesa i dubtes i, d'altra banda, imprimeix una sensació -que és real- de fatiga, però déjà vu.

Comencem pels primers. Les incerteses i dubtes influeixen, principalment, la població que tot just s'hi està apropant, a la llengua; població que en la majoria de casos és d'origen nouvingut -de fet, és aquest, el pont que volen dinamitar- i que la judicialització els xoca amb la dimensió propositiva i afalagadora que, tanmateix, és totalment certa i que ells mateixos experimenten. Deu ser una sensació ben estranya... Si la llengua catalana m'és útil i em facilita el procés d'incorporació, què dimonis hi fa, als jutjats?

Per una altra part de la població, aquest procés pot arribar a fatigar. Fatigar perquè -per favor- no pot ser que haguem de tornar a la situació de fa trenta anys i apropar-nos a la llengua catalana des d'una dimensió de resistència. Els que utilitzem el català no hem de perquè resistir (??), no ens pertoca; ho tenim tot a guanyar, com s'ha demostrat malgrat aquests marcs discriminatoris amb què ens ha tocat conviure en aquests darrers decennis. I si transportem aquesta percepció que afecta individualment -perquè el que es vulneren són els drets de cada un dels ciutadans que opten per fer vida en aquesta llengua- i ens ho mirem des d'un pla col·lectiu, el déjà vu és palpable. Què li hem de dir, al professorat, que, trenta anys després, se li posen en dubte la feina i els resultats? Que cal tornar a convèncer de la idoneïtat del model?

Ens ho mirem com ens ho mirem, doncs, la judicialització de la llengua catalana és un destorb, una nosa inoportuna.

Ara bé, se'n pot treure alguna cosa de positiva de tot aquest sidral? Cap la possibilitat de reciclar algun element en benefici de l'estímul dels parlants de la llengua catalana?

Sí, probablement - bastant més que probablement, vaja-, però per respondre-ho en hem d'enfangar i situar-nos en el camp polític. I aquest no ens pertoca, directament.

Apuntem alguna coseta, però. Com que ja fa dies que sabem de què va la pel·lícula, i no obviem que la judicialització de la llengua catalana s'inscriu en una estratègia política de llarg recorregut, de desgast, i que cada vegada es fa més quotidià qui vol torbar el desenvolupament d'un sistema més que satisfactori. Per tant, fóra oportú que, també des de l'àmbit polític s'hi fes alguna cosa, perquè és des d'aquí que, ara, cal actuar -els professors, ja ho hem dit, ja fa 30 anys que ho diem.

Seria oportú perquè tots dormiríem més tranquils, dissipats els dubtes, tant els que s'incorporen a la llengua com els que l'ensenyen, i els ciutadans que hi tenim dret i que volem dedicar el temps a parlar, ja, d'altres coses -sisplau.

Per tot plegat, seguim els passos del Puyal i li sumem -a la demanda d'ambició política- el pronòstic que el suport que tindrà al darrere qui ho entomi serà tant o més ample que el que li augurava al president Mas per d'altres afers...