Articles d'opinió ← Altres articles

Si vols, pots!

Isabel Romano

Si realment estimem el català i creiem que és cosa de tots, no ens enganyem, no ens posem excuses a nosaltres mateixos. Parlem en català, juguem en català, acollim als nouvinguts en català, reneguem en català, estimem en català, insultem en català, treballem en català, consumim en català, vegem cinema en català, visquem plenament en català!!

Sovint, per a justificar-nos pel fet de parlar en castellà, diem: "és que ens vam conèixer parlant en castellà i ara ja no puc canviar". La veritat, potser sí que costa una mica, però el que estem fent és posar-nos una excusa a nosaltres mateixos per no haver de fer l'esforç de parlar en català.

Ara explicaré una història.

Hi havia una vegada un noi, fill de mare aragonesa, de Velilla de Ebro, i pare d'Alfaro, la Rioja, tots castellanoparlants. Vet aquí que coneix una noia catalana, d'aquelles de socarrel. No cal dir que van començar parlant en castellà, és el mal vici que tenim els catalans, que per una malentesa "bona educació" quan algú parla en castellà automàticament nosaltres també, encara més a principis dels 50.

El xicot era conscient que per a aconseguir la mossa havia de tenir la sogra contenta i, fent ús de la seva galanteria i bon saber fer, parlava en català amb els sogres i tota la família de la noia. Amb ella no podia, era el que més estimava en aquest món i havia de parlar-li amb la llengua que li sortia del cor.

Es van casar i van tenir tres fills. La parella parlava en castellà, els fills parlaven en castellà amb el pare, en català amb la mare i també en català entre ells. Pot semblar complicat o fins i tot caòtic, però era una situació tan normal que no va plantejar mai cap problema. Però, ai las! Un dia, quan gairebé feia 50 anys que eren junts, ella li diu: "perquè siguis l'home perfecte només caldria que em parlessis en català". I, coses de l'amor, en aquell moment la comunicació d'aquella família va canviar, van començar a parlar sense cap mena de problema tots en català.

En aquesta breu història podem veure que una parella que es va conèixer parlant en castellà, uns fills que sempre havien parlat amb el seu pare en castellà, només per la voluntat van passar a parlar tots en català sense cap mena de trauma ni conflicte.

Aquesta no és cap història inventada ni adaptada, és la meva pròpia història. Sóc la gran d'aquests tres fills que van conèixer el seu pare parlant en castellà i que amb 40 anys va començar a parlar-li en català. Puc assegurar que aquesta decisió del meu pare em va fer molt i molt feliç i, a més, crec que ens va unir com a família.

Si realment estimem el català i creiem que és cosa de tots, no ens enganyem, no ens posem excuses a nosaltres mateixos. Parlem en català, juguem en català, acollim als nouvinguts en català, reneguem en català, estimem en català, insultem en català, treballem en català, consumim en català, vegem cinema en català, visquem plenament en català!! Si volem, ho podem fer.