Alguns coneixem Sant Vicenç de Castellet a través de l'Antoni Carné i Parramon (1954-2015).  Creatiu de l'associacionisme cultural,  ha estat un home dedicat a establir sinergies entre entitats i a crear lligams personals dins dels sectors més actius de cada àmbit.

Influït per la tradició familiar i els valors històrics del compositor Josep Anselm Clavé, s'integrà aviat al teixit dinàmic de la població del Bages, presidint poc després, com havia fet el seu pare, la societat coral del municipi i endinsant-se en el voluntariat social de la Creu Roja.  Anys més tard, presidiria precisament la Federació de Cors de Clavé (2001-2009).

En un país que ha tendit sempre a les capelletes, ell tingué la visió panoràmica de tirar endavant un ens de coordinació entre les diferents federacions de cultura popular i tradicional, el que actualment és l'Ens de l'Associacionisme Cultural Català, una veu plural que serveix d'interlocutor amb les administracions i de pont amb els mitjans de comunicació.

Així, Carné -que estudià arquitectura tècnica- compaginava les seves responsabilitats a l'empresa familiar d'industrials picapedrers amb la seva vocació social, que el feia viatjar per tot el país. El nombre de quilòmetres que feia cada setmana és una dada prou significativa de la vitalitat de la cultura popular catalana. Aquella càmera de fotografies amb què sovint te'l trobaves li servia per testimoniar aplecs d'aquí i d'allà, i per fer evident la força d'un moviment cultural que hauríem de tenir més present, per allò que significa, pel seu dinamisme i per la quantitat de gent que mou.

El vaig conèixer ara farà uns tres anys, en una de les múltiples iniciatives sorgides de la societat civil per establir dinàmiques conjuntes que permetessin reeixir projectes comuns, alguns dels quals, cal dir, han prosperat. D'aleshores ençà hem compartit molts moments de reunió, sobretaula i reflexió. Amb ulleres i aquella barba que el caracteritzava, la seva era una veu autoritzada que buscava el consens però que marcava clarament un camí a seguir.

De l'Antoni, cadascú en mantindrà els seus records personals. Els meus el vinculen, entre d'altres, al Maresme. Allà, coincidint amb unes jornades de formació, vam teoritzar llargament al voltant de quins haurien de ser els projectes prioritaris per enfortir l'associacionisme. També em vénen imatges del Conflent, als peus del Canigó, on passàrem uns dies de debats l'estiu passat. Precisament ell aconseguí millorar les relacions a banda i banda de l'Albera a través d'establir lligams entre les entitats nord-catalanes i les del sud.

I penso, ara, també, amb aquells carrers dels Born, ben a la vora de Santa Maria del Mar, pels dies que tocava reunió en aquell edifici de la plaça Víctor Balaguer que ha estat niu d'actuacions fructíferes i refugi dels que han cregut sempre en la importància de treballar per a les persones, d'impulsar les tradicions i de projectar-les al demà.

Perquè som conscients que els avenços col·lectius són fruit de la suma d'esforços individuals, hem d'agrair la constància i la generositat a les persones que, com l'Antoni Carné, han esmerçat moltes hores i dedicació a promoure i mantenir la riquesa associativa dels nostres pobles i de les nostres ciutats.

Compromès amb els drets i les llibertats d'una Catalunya lliure, Carné sabia que quan s'estima la gent i la seva expressió cultural s'estima també el país. És per això que ell vindicava la necessitat que hom se sentís responsable del destí del seu país, tot fent-se seves les paraules de Clavé: instruïu-vos i sereu lliures, uniu-vos i sereu forts, estimeu-vos i sereu feliços.