Articles d'opinió ← Altres articles

La set lingüística

Puri Pinto

L'ampolla, des de fa molt de temps es diu que hi ha qui la veu mig buida i qui la veu mig plena. I en aquest debat esgotador i improductiu portem ja molts esforços i moltes energies esmerçats. Potser fóra convenient començar a plantejar-se el motiu pel qual l'ampolla probablement no és en si l'objecte del qual hem de parlar. Vivim envoltats de moltes i diverses situacions lingüístiques simplement perquè, la nostra, és una societat sociolingüísticament complexa, diversa, inquietant, interessant, desesperant, exemplar, desastrosa i estimulant. I, és clar, parlar de l'estat de l'ampolla és parlar de quelcom que és múltiple si el criteri que emprem per a fer-ho no és un altre que allò que vivim, veiem, temem, desitgem o sospitem.

Si allò que volem no és una altra cosa que valorar l'estat real de l'ampolla, deu ser perquè l'ampolla i el seu contingut  han de tenir una única i important funció: la d'aportar-nos la quantitat d'aigua necessària per tal que els nostres "òrgans lingüístics vitals" funcionin correctament. Dit això, tal volta fóra molt més profitós parlar de la set que l'aigua de l'ampolla satisfà, del nivell d'hidratació que genera l'aigua que conté o del nivell de deshidratació que provoca l'aigua que li manca. Considerant aquest plantejament, allò que hauria de centrar la nostra atenció, doncs, hauria de ser la deducció de la nostra "set lingüística". Tal deducció podria fer-se a través d'una definició objectiva, rigorosa i consensuada del concepte "llengua comuna".

Una definició estricta d'aquest recorregut concepte, basada en criteris de cohesió lingüística i (important) de sostenibilitat lingüística, de ben segur que podria establir  una diagnosi objectiva i inqüestionable sobre si la quantitat d'aigua que resta a l'ampolla cobreix o no les nostres necessitats d'"hidratació lingüística" com a poble.  Determinar a través d'una definició objectiva si els nostres usos lingüístics socials majoritaris ajuden o no a l'establiment d'una autèntica llengua comuna en la societat catalana fóra una bona manera d'abolir discussions inútils. Deduir a través de la definició suggerida que, ara per ara, a la societat catalana no existeix una llengua comuna real perquè la llengua de cohesió social que hi predomina no col·labora com a tal en la preservació i defensa d'una diversitat lingüística digna en el nostre món, farà que moltes persones de les qualse fins ara en tenien prou amb la mitja ampolla plena s'adonin que, la nostra, fa molt de temps que és una societat amb sequera lingüística i, doncs, una societat amb set de llengua comuna... I, de retop, ajudarà a entendre que, allà on el català és llengua històrica, la llengua comuna mai no podrà ser "la lengua común".