Articles d'opinió ← Altres articles

La mentida del bilingüisme

Bernat Gasull

Prou sabem que la utilització del terme bilingüisme sovint es fa servir per tal d'emmascarar objectius prou diferents i ben allunyats d'una defensa d'un suposat model bilingüe equitatiu castellà-català. Però és que ni tan sols el punt de partida, el d'una suposada existència d'aquest bilingüisme a casa nostra, és cert.

El suport que el justifica és una pura entelèquia repetida mil vegades per tal d'argumentar una ideologia particular poc fonamentada. Vegem-ho:

  • Si entenem el bilingüisme com a reconeixement legal equitatiu de dues llengües a casa nostra i, per tant, la justificació davant l'administració d'aplicar els principis legals bàsics, no existeix.

No hi ha cap llei que reconegui el bilingüisme a Catalunya. Cap de les dues lleis magnes que afecten al nostre país, i per tant les consegüents també, reconeixen un bilingüisme legal. El nou estatut reconeix tres llengües oficials: el català, l'occità i el castellà, no pas dues. Per tant, si l'ús de les llengües ha de tenir en compte el reconeixement oficial, o bé les institucions i poders públics opten per donar preferència a la llengua pròpia (occità a la Vall d'Aran i català a la resta de la comunitat autònoma) o bé cal utilitzar totes tres (segons aquest tractament sempre que el castellà fos present en les senyalitzacions, per exemple, del metro de Barcelona com a llengua oficial, també hi hauria de ser l'occità). L'altra llei, la "més magna", la Constitució espanyola, estableix una preeminència legal del castellà per damunt del català. Per tant, mentre el català no sigui present en la Constitució espanyola en el mateix nivell i oficialitat que el castellà, no hi ha bilingüisme en allò que afecta a Catalunya, sinó un tracte oficial de favor del castellà respecte el català. I cal suposar que, segons aquest criteri es basa l'estructura de l'Estat, que, vulguem o no, és el punt de partida de les lleis i de les polítiques que se'n deriven.

  • Si entenem el bilingüisme com a funcional dels ciutadans i ciutadanes de casa nostra i per tant la justificació de no favor d'una llengua vers l'altra entenent la igualtat de les habilitats comunicatives dels ciutadans en totes dues llengües, aleshores, tampoc existeix.

No hi ha una equiparació més o menys semblant del coneixement del català entre la comunitat lingüística castellanoparlant respecte el coneixement del castellà de la comunitat lingüística catalana. Hi ha diferències prou notòries, començant pel fet que és molt més difícil trobar algú que no tingui competències per parlar o entendre el castellà, que no pas trobar algú que no tingui competències per parlar o entendre el català. Per tant, no hi ha un bilingüisme funcional.

  • Si entenem el bilingüisme com a pes poblacional d'un territori que té dues comunitats lingüístiques que aglutinen tots o pràcticament tots els ciutadans i ciutadanes d'un país i per tant la justificació d'afavorir només dues llengües, aleshores, tampoc existeix.

Afirmar que només hi ha dues comunitats lingüístiques a Catalunya (sota administració de la Generalitat) és incórrer en un menyspreu i ignorància sobre molts ciutadans catalans o que viuen a Catalunya. És esborrar del mapa com a persones totes aquelles importants comunitats lingüístiques que parlen àrab, wòlof, romanès, xinès, amazig o algunes de les més de 200 llengües que es parlen a casa nostra. Per bé que no tenen el mateix pes específic que la comunitat catalanoparlant o castellanoparlant, no són pas negligibles. D'altra banda, això també  significaria ignorar fins i tot aquells que parlen una llengua pròpia d'una part del territori com és l'occità.