Articles d'opinió ← Altres articles

La por a la llengua materna

Puri Pinto

Vivim en una societat que, com ja se sap i es veu, veu augmentada la diversitat lingüística dia rera dia. Així mateix, aquesta diversitat pot plantejar-se tan a favor com en contra de l'assoliment de la llengua catalana com a llengua vehicular i comuna. Ens la plantegem a favor, si l'entenem com una nova situació que ens presenta un nou context lingüístic en el qual cal decidir i concretar quina de totes les llengües serà la que prendrà el paper de cohesionador des del punt de vista lingüístic  i cultural. És una nova manera d'entendre la necessitat, la pertinència i la legitimitat que té una d'entre totes les llengües per assumir aquest rol col·lectiu que ens farà, a més a més, contribuir a la preservació del patrimoni lingüístic i cultural del nostre món, sempre i quan, és clar, la tria sigui l'adequada. És, doncs, una situació complexa que ens dóna l'oportunitat d'enriquir-nos individualment i d'enriquir la nostra col·lectivat fent ús d'una mentalitat solidària i respectuosa amb totes les llengües: perquè totes les llengües maternes dels individus mereixen, en algun racó del món, figurar com a llengua comuna d'una col·lectivitat, atès que aquesta funció és la que les va permetre néixer, créixer i viure.

Una altra manera d'entendre la diversitat, més poruga i menys valenta, és la de creure que cal vetllar des de la societat per l'equitativitat de les llengües maternes dels ciutadans i ciutadanes. I un dels arguments que més s'esgrimeixen per defensar aquesta idea és la del dret d'aprendre en la pròpia llengua materna. A les escoles catalanes hi ha censades més de 200 llengües maternes. La xifra per si sola estalvia justificar la inviabilitat i la incoherència d'aquesta demanda. Ara bé, el dret d'aprendre bé la pròpia llengua materna, un dret tan legítim per al mateix individu com enriquidor per a la pròpia col·lectivitat, ha d'estar més atès pels centres escolars que pels mateixos nuclis familiars? Els pares i mares que tant defensen que els seus fills dominin la pròpia llengua materna, quin ús en fan?. Els pares i mares que defensen que els seus fills dominin la literatura d'una llengua, la coneixen?, la llegeixen?, els en parlen? Potser no està passant amb la llengua materna el mateix que amb el civisme, l'educació vial, l'educació sexual o els hàbits a l'hora de dinar? Cada vegada que es reivindica el dret d'aprendre quelcom, cal adonar-se que aquest dret comporta, alhora, un deure diversificat i compartit d'ensenyar.

Perquè, els pares i mares, som conscients de la gran funció que té l'escola d'educar tota una col·lectivitat d'origen summament divers i convertir-la en una societat cohesionada?  La llengua materna no pot continuar sent l'entrebanc de la llengua comuna. Una societat ha de vetllar per tal que els ciutadans puguin trobar tot el que necessiten per dominar i millorar el coneixement de la llengua materna. Tanmateix, aquest dret no pot posar en perill el dret que els mateixos individus tenen de compartir una mateixa identitat lingüística i cultural amb els seus conciutadans.

La por a la llengua materna no ens pot fer caure en allò que encara ens hauria de fer més por: perdre l'oportunitat de crear una identitat comuna i, doncs, una societat fermament cohesionada.