Articles d'opinió ← Altres articles

La causa del català: viure

Yvonne Griley

Quan els organismes internacionals parlen de respecte a la pluralitat es posen d'acord a celebrar anys internacionals, com ara el de la llengua, que donin a conèixer les més de sis mil llengües que es parlen al planeta davant les poquíssimes que consideren útils per a la comunicació internacional.

El sac infinit de llengües que afirmen que volen promoure i defensar, ni que sigui per preservar la pau, passa automàticament  a una categoria  especial en el context mundial que rep l'etiqueta de "diversitat", categoria sota la qual s'apleguen,  independentment del nombre de població o de les nacions que les parlin, totes les llengües d'Àfrica, les indígenes del continent americà, les d'Àsia, d'Oceania i les parles de qualsevol país d'Europa que no tingui reconegut un estat. És aquesta la dictadura dels grossos, conducta residual de la mentalitat colonial. I és en aquest sac barrejat que se situa oficialment el català.

El respecte, la promoció i la protecció de  les llengües en totes i cada una de les situacions de la vida social i de la vida col·lectiva hauria de proporcionar oportunitats constants al català i contràriament, en disposar de mecanismes de protecció oficial propis i de força nombre reconegut de parlants, el català es troba exclòs de les polítiques d'alerta europees.

Sí bé  la causa de la diversitat és la causa de la llengua catalana hem de tenir present i en primer pla que més enllà de sobreviure la llengua catalana té la seva pròpia causa, que és viure. Cito la frase amb cursiva perquè és extreta literalment de les pàgines de difusió del consorci Linguamon. Casa de les Llengües, que  ha iniciat una línia de sensibilització amb motiu de l'Any Internacional de les llengües 2008 proclamat per  l'ONU. Linguamon també destaca, encertadament, que el català és un referent al món  per a milers de llengües que volen sobreviure. Però la causa del català ha de ser per sobre de tot viure.

La defensa de la diversitat és la nostra defensa davant dels grossos, a Europa i davant la política uniformista espanyola. Dins les fronteres del territori català és evident que també cal respecte per a la pluralitat de parles del conjunt de persones que hi viuen, sigui el català, el castellà, o qualsevol de les llengües que abans no sentíem i que són pròpies dels cercles de relació de moltes famílies i col·lectivitats immigrades recentment.

Sovint -no sempre- el coneixement de la diversitat present a Catalunya desvetlla situacions d'anafalbetisme en les cultures d'origen. Més que mai, cal que siguem actius ajudant a progressar culturalment tothom que tingui Catalunya per veïnatge. Calen polítiques actives de comunicació interpersonal, això sí, amb una ferma intencionalitat: que la defensa de la diversitat no ens faci perdre la perspectiva i que de l'actitud positiva de l'acollida resulti per a la societat catalanopalant l'oportunitat de recobrar la moral per vèncer l'escepticisme i per justificar amb força, en cada moment, que el català és una llengua d'Estat.