Articles d'opinió ← Altres articles

I després del permís de treball, què?

Gemma Ponsa

Fa pocs dies, la Comissió Bilateral Estat-Generalitat de Catalunya va arribar a un acord sobre immigració a través del qual la Generalitat ampliarà les seves competències actuals. Entre les més significatives, la capacitat d'atorgar el permís de treball als estrangers que desenvolupin la seva tasca a Catalunya, a més d'una major participació en la decisió sobre el contingent de treballadors. L'ampliació de funcions en aquesta matèria, doncs, està estretament lligada a una major responsabilitat del govern català en la inserció social i laboral d'aquestes persones. Per això, per començar, l'autorització inicial hauria d'anar acompanyada de la inscripció a un curs de llengua catalana finançat públicament, com a mesura inclusiva inicial per al contacte amb la cultura del país d'arribada, i com a eina per a un major accés al mercat laboral.

De fet, països com Holanda o Dinamarca des de fa anys realitzen aquests cursos finançats de manera pública com a requisit per a l'autorització o la renovació dels permisos de residència. El govern català podria adaptar l'exemple d'aquests països, com a mínim, invertint més recursos financers i humans en la inclusió lingüística dels nouvinguts. Potser a través del mateix Consorci per a la Normalització Lingüística, organisme que ja està realitzant molts cursos inicials gratuïts d'acollida i ensenyament de la llengua. Però, a diferència d'ara, caldria que amb l'autorització inicial de treball i residència ja es facilités aquesta formació de manera correlativa i no deslligada d'aquest procés burocràtic com ho és ara. Això sí, caldria fer més flexible la oferta actual del què ho és ara, i adaptar-la a les necessitats de les persones nouvingudes segons el perfil dels aprenents (nivell d'escolarització, coneixement de la llengua, disponibilitat horària, etc.).

D'altra banda, no només la inclusió lingüística ha de ser un aspecte que afecti a les persones nouvingudes; cal tenir clar que és també una responsabilitat de la societat catalana. Al nostre país encara hi ha una mancança molt accentuada pel que fa a la inversió en recursos educatius i formació sobre responsabilitat lingüística enfocada als professionals que gestionen l'acollida i la diversitat. Un públic, per tant, molt ampli que pot incloure des del professorat de les escoles, als tècnics d'ajuntaments o al personal de recursos humans d'empreses privades. Convé que tota la ciutadania s'impliqui en aquest procés d'integració lingüística; i això no es fa amb paraules i discursos: només és possible si s'hi destinen més recursos públics, humans i financers, realment inclusius.