En l'actualitat ningú podria negar que el coneixement de llengües és un valor afegit a l'hora de trobar feina i si, a més, aquesta llengua és oficial en el lloc on es viu, hauria d'esdevenir imprescindible. Per tant, ¿d'on ve el problema de recomanar als/a les nouvinguts/des al nostre país que aprenguin una llengua que és d'ús habitual per, segons diuen les estadístiques, la meitat de la seva població? Segurament són aquestes mateixes veus les que veurien com a un símptoma d'una clara voluntat d'integració el ràpid aprenentatge del castellà d'aquelles persones procedents de territoris no castellanoparlants. Per consegüent, ¿per què no podem esperar els catalans i les catalanes que facin el mateix els i les que arriben al nostre territori?

En aquest mateix article, per reforçar la seva tesi, se cita a la diputada de Unión, Progreso y Democracia (UPyD), Rosa Díez, afirmant que "quan es diu política lingüística a excloure el castellà, la llengua de l'Estat, de tot espai públic, és discriminació". Soposo que tothom estaria d'acord amb què qualsevol llengua és una eina a través de la qual les persones desenvolupen una part important de la seva llibertat quan es relacionen amb els demés. Les persones, en comunicar-se, escullen la llengua i la modalitat de la llengua, i això forma part del seu àmbit insobornable de llibertat, ja que les llengües formen part de la soberania dels individus. Aleshores la meva pregunta seria ¿com s'ha d'anomenar aquella política que nega la posibilitat als/a les catalanoparlants de poder comunicar-se amb tothom -independentment del seu origen i de la seva llengua primera- i en tot context en la seva pròpia llengua? Si això no és discriminació, que vingui Déu i que ho vegi!