Tot just acabo de llegir el discurs de recepció del doctor Salvador Cardús com a membre numerari de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l'Institut d'Estudis Catalans, llegit el 12 de novembre de 2009 i titulat Tres metàfores per pensar un país amb futur. Salvador Cardús, amb un discurs sempre provocador i inspirador sobre el futur del país, parla, entre altres coses, de la necessitat de pensar Catalunya com un país d'antics immigrants no només per ajustar-nos a la veritable composició social del país, sinó també per "contribuir a l'acceleració de l'abandó de la condició d'immigrant dels últims nouvinguts".

Nosaltres, des de la Comissió de catalans d'adopció de la Plataforma per la Llengua, ja hem fet anteriorment una revisió del concepte de nouparlant i havíem expressat, en el mateixos termes que ho fa Cardús amb el de nouvingut, la nostra reserva a la seva utilització per la seva condició eminentment efímera.

De fet, la creació d'aquesta comissió dins de la Plataforma tenia entre altres objectius fer visible la veu de milers de persones que sense tenir el català com a llengua primera l'han adoptat com a llengua d'ús social, com a llengua comuna. Tot i que com a membre d'aquesta comissió comparteixo plenament aquest objectiu, penso que la major força d'aquest col•lectiu és la seva invisibilitat. Tot i que la distinció entre catalanoparlants i no catalanoparlants és falsa, perquè la realitat social sempre acostuma a ser més complexa, el fet que els catalanoparlants d'adopció haguem quedat dissolts dins la categoria de simples catalanoparlants és la mostra del nostre èxit. No formem un col•lectiu a part, sinó que hem passat a formar part del col•lectiu dels catalans a seques. I justament aquest és el principal avantatge d'haver fet nostra la llengua pròpia del país, que ens estalvia, i torno a fer servir les paraules del doctor Cardús, "haver d'estar donant explicacions fins a l'extenuació de qui som o deixem de ser".