Articles d'opinió ← Altres articles

Farts de fer el paper d’Indiana Jones

Gemma Ponsa

Si fos per alguns empresaris, els catalans hauríem de ser eternament  uns autèntics Indianes Jones a la recerca de cinema en català (sinó eternament, fins a la encara imprevisible digitalització dels cinemes). Perquè amb la contraproposta al Projecte de llei del cinema d'arribar al 8% de cinema en català presentada pel Gremi, algú em pot dir com podríem deixar de fer aquest paper? evidentment, no podríem.

Els espectadors catalans, a diferència del popular arqueòleg, no hem triat ser exploradors, però ens reclamen que ho siguem i que desafiem les inèrcies de la oferta (per cert, creades pel Franquisme) si volem cinema en català. Els hi passa això als belgues o als finesos, malgrat trobar-se en països plurilingües? Els hi passa als danesos o als letons malgrat trobar-se en comunitats lingüístiques amb menys quota de mercat que el català i que podrien entendre perfectament una altra llengua al cinema? doncs no. Tots aquests espectadors de països democràtics tenen garantida l'opció de veure el cinema en la seva llengua, tal i com ha demostrat recentment l'estudi comparatiu de la Plataforma per la Llengua. De fet, no hi ha cap comunitat comparable a la catalana en nombre de parlants que no tingui accés al cinema en la llengua pròpia i oficial; el cas català és l'única excepció que es coneix d'aquestes característiques.

Tot i això, alguns empresaris del sector (no tots) s'entesten a negar-nos els nostres drets amb tramposos arguments basats en la por i amenaces d'acomiadaments. Així, aquestes pors i la manca d'una mentalitat moderna i innovadora ignoren les dades i anàlisis favorables al cinema en català (el catedràtic Oriol Amat va exposar fa poc el seu estudi on assegurava que el 7,75% aniria més al cinema, i el 88,75% hi aniria igual). Aquesta situació la coneix prou bé el director de l'oficina del Govern del Quebec, Claude Fleury, que en una entrevista va explicar com "al Québec vam viure la mateixa situació per la que passa Catalunya amb la llei del cinema; al principi la nostra normativa va tenir les mateixes crítiques, que es destruirien llocs de treball, que no funcionaria, però l'experiència ha demostrat el contrari i ha portat al naixement d'una indústria cinematogràfica quebequesa important". Així, els quebequesos no només tenen aquesta llibertat de tria, sinó que la llei ha afavorit la pròpia indústria (del 4% han passat a un 18% de quota de mercat). Altres dades oficials indiquen que des del 2002 al 2008, el 63% de les pel·lícules han estat disponibles en llengua francesa i el 40% dels llargmetratges al cinema han estat doblats al Quebec. Per tant, no estem demanant res d'estrany, ni res de nou. L'únic paper que volem els espectadors catalans és el de ser això mateix, espectadors com qualsevol altre d'un mercat lingüístic comparable, i tenir la possibilitat de triar el cinema en la nostra llengua. I, és clar, deixar l'Indiana Jones per a la ficció.