Notícies ← Altres notícies

"I, nosaltres, som la posteritat…"

El passat dissabte 5 de maig es va celebrar la cloenda de l'Any de la Paraula Viva, un any a través del qual l'Institut d'Estudis Catalans ha volgut celebrar el centenari de la seva fundació. Ho ha fet des del títol d'uns mots que al·ludeixen al poeta modernista Joan Maragall, defensor de la paraula espontània i viva, i del qual també al llarg del 2011 s'ha recordat l'extensa i vigent obra amb motiu del centenari de la seva mort. Tot el seguit d'activitats que l'IEC ha realitzat al llarg d'aquests dotze mesos s'han escampat arreu del domini lingüístic de la llengua catalana, cosa que ha mantingut viva i gairebé espontània la consciència de la unitat lingüística de la nostra llengua. Una llengua que des dels discursos oficials de l'IEC ha estat lloada i honrada, advertida i aconsellada, estimada i projectada, però no pas anomenada "llengua comuna" des de la dimensió sociolingüística que avui dia la nostra societat i la nostra associació atribueix a tal concepte.

Únicament en un moment de l'acte, Isidor Marí, amb gran encert, es va referir a la vessant "dialectal" i/o "geogràfica" que també té. Perquè la varietat estàndard d'un idioma, sense la qual no podria sostenir-se l'equilibri entre l'enriquiment de la diversitat dialectal i la necessitat de mantenir una varietat unificada, també respon al qualificatiu de varietat "comuna" de la llengua i, si economitzem paraules, s'iguala al nominatiu de "llengua comuna" únicament, com ja he dit, en una de les seves dimensions semàntiques més parcials. (Autora: Puri Pinto) [segueix llegint]

Comparteix

  • Twitter
  • Facebook
  • Google+
  • Linkedin