Articles d'opinió ← Altres articles

Lleis, percepcions i llengua

Bernat Gasull

Dia 27 de setembre passat, l'escriptor Jordi Cabré signava un article al diari AVUI que crec que ens hauria de fer reflexionar una mica a tots plegats. Portava per nom No som una llei, i, més enllà de qüestions identitàries, aprofundia en l'aspecte de l'excés de normatives restrictives al nostre país en diversos àmbits, inclosa la llengua. No entraré a opinar de manera concreta l'article, sinó que s'hi entreveu una situació cada cop més real i que està tenint fortes conseqüències a casa nostra i de manera particular en la percepció de la llengua i el futur de les polítiques lingüístiques.

En un dels paràgrafs, per exemple, es diu: "No ve de gust participar en un país ni en una cultura forjats només a cops de decret." Així mateix, abans d'exemplificar la qüestió en la llengua, exposa el cas dels braus i esmenta els casos d'Alemanya i Suècia on, segons diu, no es prohibeixen les Corrides. "La raó és que allí aquestes pràctiques no s'han fet mai, però també que el debat cultural s'enfoca més en positiu que en negatiu". A Alemanya hi ha una llei que prohibeix la pràctica dels toros, i per bé que no conec la legislació en matèria de protecció dels animals a Suècia, estic gairebé segur que la matança a plaça no deu ser possible atesa la normativa.


Llevat de casos molt concrets, als països del nostre entorn, les curses de braus amb mort no estan permeses. Pel que fa a la llengua, i en concret el cinema, tenim ben present quan el conseller Tresserras encara insistia en el caràcter pioner de la llei catalana, tot i que la majoria de llengües de països democràtics amb un nombre similar de parlants tenien ja una legislació proteccionista de la llengua en el cinema o bé tenien pràctiques polítiques severes que asseguraven, no el 50%, sinó el 90-100% en la llengua pròpia del territori en el cinema. En sentit general, pel que fa a la llengua, per cada llei que afavoreix el català o n'obliga l‘ús a casa nostra, se'n fan 50 que imposen el castellà. Hi ha moltes dades indicatives del caràcter excepcional de desprotecció legal del català i de l'exagerada i excepcional pressió obligatòria del castellà. Recordem que el català és l'única llengua de la Unió Europea amb un nombre similar de parlants que no és llengua oficial de l'estat, que està prohibida al parlament de l'estat, no establerta al passaport, té més de 500 lleis que imposen una discriminació positiva d'una llengua no pròpia del territori (en aquest cas el castellà) i d'aquestes, més de 300 d'impositives del seu ús privilegiat, a vegades únic, en el món de l'empresa i el comerç.


La llengua catalana no gaudeix a Espanya, ni de lluny, de les lleis proteccionistes de l'eslovac, l'eslovè, l'estonià, l'islandès, el noruec, el lituà, el letó, el danès, el finès, totes les llengües nacionals de nombre similar de parlants de Suïssa, de Finlàndia, de Bèlgica o de Canadà. Hi ha lleis que garanteixin doncs el català a casa nostra en alguns àmbits? Sí, però res comparat als estàndards europeus i als del castellà a Espanya. Altra cosa fóra també analitzar el grau d'acompliment i l'efectivitat de les lleis «menors» en defensa del català quan les «majors» hi apunten en contra; però això ja són figues d'una altre paner. Llavors la pregunta és: Per què davant d'aquesta situació la percepció és totalment contrària? I no només amb la llengua sinó en l'activitat que es pot endevinar una relació amb la identitat catalana.


La resposta sembla fàcil: és la quimera malèvola d'aquells sectors que practiquen allò que una mentida dita mil vegades esdevé una veritat i que la raó sempre la té el més fort. Sap greu que des de la Plataforma per la Llengua haguem de perdre temps per intentar demostrar la sopa d'all, però potser ho haurem de fer. Tal vegada ho hem de fer perquè l'estratègia d'aquests sectors, la seva força, és tan potent, que les seves afirmacions, tot i ultrapassar el sentit del fonament, estant reeixint. I aquesta n'és una bona prova: la víctima ja ha començat a creure's que és ella el botxí.