Articles d'opinió ← Altres articles

De pares rucs, fills monolingües

Carmen Pérez

Ens hem omplert la boca i fins i tot hem fet exposicions que han viatjat arreu del món venent la imatge de Catalunya com a terra d'acollida. Hem anat a conferències, hem llegit llibres i hem portat pancartes on es reivindicava el paper de la llengua catalana com a cohesionadora i integradora. Ens han dit que nosaltres érem els mestres i que havíem de parlar als nouvinguts en català, i molts ens hem sentit culpables quan aiiii!, és que se m'ha "escapat" el castellà amb aquesta cambrera!

Crec fermament que no veníem fum, sinó que certament Catalunya ha estat i és un país d'acollida i que l'adopció de la llengua catalana és la via més ràpida i eficaç d'integrar-se al país, però ha fet falta la denúncia de tres famílies per carregar-se tot el que hem construït en aquests últims trenta anys.

Al curs 1983/84, a dinou aules d'onze escoles de Santa Coloma de Gramanet es començava a implementar allò que s'ha anomenat immersió lingüística. Amb un esforç ingent per part de la Generalitat en recursos humans i econòmics, amb el recel -per no dir rebuig- de molts professors que mai no havien dit ni una paraula en català, però amb el suport de la majoria de les famílies que veien que l'escola era l'única oportunitat que tindrien els seus fills per aprendre català, es va iniciar el model de l'escola catalana en català que trenta anys després tres famílies amb més arguments polítics que pedagògics han posat en qüestió.

No ens enganyem, la immersió lingüística no és un invent català. A Madrid, per exemple, el sistema educatiu és en la llengua pròpia del territori, tant per a aquells que la tenen com a llengua materna com per als que no; en aquest segon cas, evidentment, es fa immersió lingüística en castellà. A Berlin, per posar un altre exemple, la llengua vehicular de l'ensenyament és l'alemany, encara que la llengua materna sigui el romanès o el turc. Per tant, a Catalunya no s'ha fet res més que implementar un model lingüístic a l'escola que té de base la llengua pròpia del territori. Altrament, si no fos així, i atès el caràcter preeminent de coneixement de la llengua castellana, marcat a la Constitució espanyola, com a única llengua amb el deure de conèixer, no s'arribaria a l'objectiu d'un bilingüisme efectiu en les dues llengües oficials.

Tot i així, cal destacar que abans de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, l'ensenyament en llengua castellana es podia demanar de forma individualitzada, mentre que a Madrid no es pot demanar l'ensenyament individualitzat en llengua catalana. Per tant, no deixen de ser certes les veus que diuen que aquesta sentència no canvia l'actual model d'immersió lingüística a les escoles. Si és així, per què tant rebombori?

Doncs perquè aquestes tres famílies han posat en qüestió un model que portava vigent amb èxit durant trenta anys i obren una escletxa al fet que a les escoles es comenci a produir, per una banda, una segregació social i lingüística de l'alumnat i, per una altra, que comenci a haver-hi escolars incompetents en català.

Francament, en un  moment en què l'escola està patint fortes retallades i ha de buscar l'excel·lència amb menys recursos, el procés educatiu necessita de complicitats i pau social. Que la programació de les escoles sigui un element de confrontació entre els diferents estaments educatius, els partits polítics, els tribunals de justícia, les entitats de la societat civil i la societat en general crea un clima d'inestabilitat que perjudica notablement el sistema educatiu; però qui surt perdent, de llarg, és la part més sensible de tot aquest procés: l'alumnat; i més concretament, els fills d'aquells pares rucs que, guiats per la idea d'una Espanya gran i monolingüe, impedeixen que els seus fills adquireixin un dels majors patrimonis que hom pot tenir: una llengua.