Articles d'opinió ← Altres articles

Sisplau, quan Europa ens farà el rescat lingüístic? Dinamarca, Irlanda i Espanya, ser o no ser responsables

Bernat Gasull

Les darreres dades d'ús de l'irlandès a Irlanda (2011) constaten que hi ha 77.000 que el fan servir com a mínim un cop al dia i 111.000 un cop a la setmana. És a dir 77.000 persones tenen l'irlandès com a llengua habitual a Irlanda. Això és un 1,8 % de la població d'Irlanda. Partint de les dades de les darreres enquestes oficials, la Plataforma per la Llengua calcula que com a mínim a Espanya 5.704.000 persones fan servir el català de manera habitual (ens llencem una mica d'aigua al vi i tirem més aviat cap avall, segurament fins i tot en són més). Això és un 12% de la població total espanyola. A Espanya hi ha 74 vegades més gent que parla habitualment català que no pas a Irlanda irlandès i representen 7 vegades més percentatge de població respecte el total. Tanmateix Irlanda reconeix l'irlandès per constitució com a llengua oficial d'estat i com a llengua oficial de la Unió Europea. Espanya no reconeix per al català ni una cosa ni l'altra, de fet el nom de la nostra llengua ni surt a la Constitució espanyola.

Vet ací un altre model: el grenlandès a Dinamarca.

Grenlàndia va quedar annexada a Dinamarca oficialment el 1721. Catalunya oficialment a  Espanya el 1716 (i a França el 1720), encara que de manera ininterrompuda és espanyola només des del 1814 (o fins i tot des de fa menys segons com s'entengui). Cada ciutadà grenlandès, considerat en situació diferenciada respecte de la resta de ciutadans danesos, rep entre 8.000 i 10.000 euros extres del seu govern. Cada ciutadà català (en el fons, també en situació diferenciada) paga milers d'euros extres a l'Estat en referència amb el que rep. Grenlàndia té 50.000 parlants d'inuit. Catalunya en té 100 vegades més de català. El 2006 Catalunya va fer un estatut molt rebaixat lingüísticament. Era l'única comunitat lingüística europea amb tants parlants la llengua pròpia (o llengües pròpies) de la qual no era l'única oficial. Però la Constitució espanyola havia d'admetre també el castellà com a llengua oficial i havia de restringir certs aspectes de l'oficialitat del català. Tanmateix aquesta oficialitat restringida encara es va veure més reduïda pel ribot de l'Estat i per la sentència del Tribunal Constitucional espanyol. Espanya no va acceptar la consideració lingüística de l'Estatut. Grenlàndia va aprovar un nou estatut el 2009 i, a diferència del de 1978, va decidir que el grenlandès fos l'única llengua oficial de Grenlàndia, i amb tots els ets i uts. Dinamarca ho va acceptar i simplement va continuar pagant els gairebé 500 milions d'euros extres per ser grenlandesos i haver deixat el danès sense oficialitat.

Dinamarca i Irlanda són casos de models de responsabilitat lingüística vers llurs ciutadans. Espanya és un cas extrem de model d'irresponsabilitat. No tots els països del nostre entorn tracten les llengües com ho fan Dinamarca i Irlanda, però tampoc no hi ha cap estat del nostre entorn que ho faci tan malament com Espanya amb una llengua mitjana. A Europa tots els estats reconeixen com a oficials d'estat les llengües pròpies amb tants parlants com el català. Tots llevat d'un: Espanya.

Quan una situació econòmica esdevé insostenible per irresponsabilitat dels governants d'un estat, hem vist que hi ha rescat, o intervenció directa de la Unió Europea. I això es fa no només per a l'economia pròpia, sinó sobretot per al manteniment i supervivència de l'economia del tot: Europa. Què passa quan un estat actua lingüísticament i en drets de les persones amb tanta irresponsabilitat com ho fa Espanya? Quan actuarà la Unió Europea i ens rescatarà per garantir que els catalans tinguem els mateixos drets en matèria de llengua que la resta? Potser quan siguem de debò un problema per Europa. I això depèn només de nosaltres.