Darrerament assistim a la successió continuada de notícies que podríem qualificar d'inquietants en relació al reconeixement, la protecció i la normalització de la llengua catalana. Pactes d'investidura de suposats "governs de progrés" que ataquen directament la línia de flotació del model d'immersió lingüística de l'escola catalana; sentències de tribunals que anul·len, invaliden o esmenen aquelles poques lleis o normatives que fins aquell moment protegien i promovien -massa sovint només sobre el paper- la nostra llengua; ajuntaments catalans que sembla que, de cop i volta, després de gairebé 35 anys de normalització lingüística, introdueixen el bilingüisme fins i tot a la senyalització de plaques i carrers; etc.
Qui sap si és el fet d'acumular dia sí dia també tantes bones notícies que ens fa perdre una mica el sentit de la magnitud de la tragèdia.
Qui sap si és pel fet que aquestes sentències que surten, anul·len articles que, de fet, en la majoria dels casos ja ni es complien ni s'aplicaven, com la darrera del TSJC. Dins el sector sanitari mateix, d'on ve el recurs, actualment no és només que no es mantingui el català a la conversa, sinó que en massa casos hi ha treballadors públics que no respecten els drets lingüístics dels usuaris.
Qui sap si és el fet que al Principat el catalanisme ja ha desconnectat tant de Madrid, que ara només volem mirar de cara al futur sense que res ens distregui ni ens faci perdre ni un minut. El cas és que, sigui pel motiu que sigui, el català va rebent de valent i, de moment, sembla que no hàgim trobat la manera d'evitar-ho.
Potser seria el moment, doncs, que el catalanisme -tot ell, però especialment el del Principat- féssim un parell de reflexions, ara que encara hi som a temps.
D'una banda, sembla que el procés cap a un estat català independent avança amb més embranzida que mai: tenim un govern nítidament independentista, que rep el suport d'un Parlament amb majoria absoluta també independentista, i fora al carrer una societat civil mobilitzada a favor d'un estat independent. El procés cap a un estat català independent, doncs, avança. Però i la llengua catalana, avança a la mateixa velocitat? No: el procés avança, però de moment, la llengua catalana no avança pas, políticament parlant. Fins i tot sembla que la lluita política i judicial contra el procés l'està patint en bona part la llengua catalana pel fet de ser un dels elements de cohesió i integració més vulnerables de la nostra societat. Cal doncs donar urgentment un nou impuls valent i profund a la defensa de la nostra llengua en tots els àmbits de la vida quotidiana i impedir cap retrocés.
D'altra banda, també caldria que tinguéssim en compte un segon element no pas menor. Efectivament, el catalanisme del Principat pot haver desconnectat de l'estat espanyol, però l'estat espanyol no ha desconnectat de la croada diària contra el català. Potser alguns conciutadans de bona fe poden pensar que això és relativament important, atès que tan aviat com Catalunya esdevingui un estat independent, podrem aturar aquesta ofensiva contra el català. Això és, de fet, només parcialment cert. És cert, òbviament, pel que fa al Principat de Catalunya. Però no ho és gens per a la resta de territoris del domini lingüístic que es troben sota administració espanyola, això és la Franja, el País Valencià i les Illes Balears. Tota sentència, tota llei, tot decret, tot pacte d'investidura enverinat, que vagi a la contra del català és i serà implacablement aplicable a aquests territoris. Dit d'una altra manera, mentre nosaltres anem marxant, ells ja van apuntant els canons envers la llengua a la resta de territoris del domini lingüístic. I, com dèiem abans, això no és un aspecte gens menor perquè qualsevol atac a qualsevol dels 4 punts cardinals de la llengua, és un atac que el pateix la llengua en el seu conjunt i de manera nuclear. I no és menor perquè l'estratègia que persegueixen aquests atacs és de fer-la empetitir i reduir-la a un triangle geogràfic avui anomenat Catalunya. Per a ells, abans, ara i sempre, Cataluña.
