Articles d'opinió ← Altres articles

Un dret al futur

Mireia Plana

A La llesqueta del septentrió (Edicions el Jonc, 2017) el periodista Aleix Renyé explica molt bé com a la Catalunya del Nord hi trobem gent que parla un català perfecte a casa però que, després, se sent incapaç de parlar-lo en d'altres àmbits, per exemple, a la feina, atès que tot el lèxic i la terminologia laborals només el domina en francès. Renyé també recull anècdotes que expliquen que sovint els nord-catalans s'estimen més de respondre a un sud-català en francès o en el poc espanyol que han après a l'escola. En no fer servir el seu català, fugen del complex d'inferioritat o de la inseguretat lingüística que experimenten quan es troben un català de l'altre costat de la frontera.

La conclusió sembla evident, i aplicable tant a la Catalunya del Nord com arreu del domini lingüístic: que algú ens respongui en espanyol o en francès no vol dir obligatòriament que no sàpiga parlar en català, sinó que, senzillament, potser no s'acaba de sentir segur en la nostra llengua.

Que els nord-catalans no se sentin segurs parlant en català no ens hauria d'estranyar gaire. Segons les dades de l'Associació per a l'Ensenyament del Català (APLEC), l'any 2017 només un 25% dels alumnes de la Catalunya del Nord van tenir cert contacte amb la llengua catalana a l'escola. Què vol dir, cert contacte? D'aquest 25%, només un 6% tenen accés a un ensenyament bilingüe - francès i català - o immersiu. La resta, un 19%, només reben entre 30 minuts i 2 hores de català a la setmana. I en molts casos, aquest és l'únic contacte que tenen amb la llengua.

I el català a casa? Només 7 de cada 1.000 famílies de la Catalunya del Nord transmeten el català als fills. El 2004, n'eren només 4 de cada 1.000, que la transmetien. Sí, és cert, hem millorat. Però un 0'7% de llars que transmeten la llengua, tot i aquesta tímida recuperació, segueix sent un índex poc esperançador de cara al futur de la llengua, i sobretot, poc solidari envers les futures generacions de nord-catalans.

Però entre aquestes dades negatives, una dada positiva contrasta i esperança: més del 75% dels nord-catalans estan a favor d'un augment significatiu de l'oferta de l'ensenyament en català. Els habitants del que administrativament es coneix com a Departament dels Pirineus Orientals són plenament conscients que en ple segle XXI conèixer i dominar el català no només és important per raons culturals i patrimonials, sinó que és fonamental per al desenvolupament econòmic, acadèmic, professional i comercial del territori. No podem obviar que, dins el marc de l'hexàgon francès, la Catalunya del Nord és un territori desafavorit i oblidat econòmicament i política. Per aquest motiu, per al conjunt dels habitants del Département -siguin d'origen català o no- cada cop es veu més necessari i oportú de conèixer i de dominar la llengua catalana: la llengua de 10 milions d'individus, geogràficament veïns, potencialment clients, i turísticament visitants. El català és, sobretot, una llengua d'oportunitats.

L'ensenyament del català a la Catalunya del Nord, doncs, no és només un afer de protecció i promoció d'una llengua minoritzada. És, també, un repte i una necessitat social i econòmica: es tracta de garantir el dret de la ciutadania catalana de la República Francesa de poder disposar de les màximes oportunitats professionals, comercials i acadèmiques, així com ja fan avui alsacians o corsos.

És així mateix com ho entenem també des de la Plataforma per la Llengua. Per això hem volgut engegar la campanya Catalunya del Nord. El català a l'escola. L'objectiu és que el màxim nombre possible de ciutadans entrin al estimielcatala.cat i signin una carta adreçada al Ministre d'Educació nacional de França per demanar-li que el seu govern tingui en compte la voluntat popular i augmenti l'ensenyament del català a l'escola nord-catalana.  

Volem creure que l'executiu francès serà sensible a aquesta demanda. Que assumirà sense reserves que el català a l'escola francesa és un dret. Un dret al futur.