Articles d'opinió ← Altres articles

TDT en català

Joan Melià

A cada bugada perdem un llençol. Aquesta dita, aplicable a moltes situacions, ho és especialment al cas de la llengua catalana. Cada vegada que hi ha canvis regulats per l'Estat, sigui en l'Administració, en el sistema educatiu o on sigui, el català perd posicions amb relació a la situació que hi tenia en aquell moment. Segur que hi ha estreta relació amb la consideració que, com a comunitat lingüística, l'Estat ens té; tot i que, de vegades, també troba col·laboradors impagables en les nostres institucions (les autonòmiques, vull dir).

La història del panorama de l'oferta televisiva en català n'és un bon exemple. Des del principi, amb l'alegalitat en què van haver de començar les emissions de TV3 i les dificultats (polítiques, legals i no tècniques) amb què toparen les organitzacions socials perquè arribassin a les Balears, primer, i, després, al País Valencià fins ara mateix, no hi ha hagut cap període en què --tot i la bona acollida entre la gran majoria dels ciutadans-  aquesta recepció no hagi patit problemes (impediments administratius per ser legalitzada, atacs als repetidors, ocupació de freqüències per canals nous, etc.).

La bugada més recent és la de la incorporació de la TDT. Al País Valencià ja sabem què hi passa. Però, un altre cop, els efectes negatius es reparteixen pertot. L'inici de les emissions de la TDT ha suposat un increment considerable de l'oferta de canals en castellà; en el cas de les Illes Balears, per exemple, en aquests moments n'hi ha 21. En canvi, en el cas dels canals en català aquest increment no s'ha produït; és més, a les Balears, fins i tot l'oferta és molt més reduïda: ara només n'hi ha un (IB3).

Si tenim en compte que, en el cas de l'oferta televisiva, com més oferta hi hagi en una llengua més audiència recollirà, no podem deixar que la presència relativa del català hi disminueixi. Una via per fer front a aquesta reducció és aconseguir que, excepte les estrictament locals, totes  les televisions que emetin en català siguin sintonitzables  a qualsevol punt dels Països Catalans.

A més, privats d'una TV comuna per a tot el territori, és necessari que les fronteres entre les comunitats autònomes (i entre estats) que separen el territori català esdevinguin totalment permeables als mitjans de comunicació d'un i altre costat. La necessitat de garantir la percepció d'unitat lingüística i de pertinença a la mateixa comunitat ho exigeix; així com també reclama la col·laboració entre les televisions públiques en català de tot el territori.

Fa pocs dies, el Govern balear va fer públic que havia sol·licitat a Madrid poder disposar d'un multiplex per poder oferir la recepció a les Illes de tots els canals públics que emeten en català. Sens dubte, una bona notícia; sobretot si la comparam amb les que ens sol proporcionar el Govern valencià sobre el mateix tema. Però, si observam la notícia amb més detall, podem veure que no es tracta de "tots" , sinó únicament dels que ja es reben actualment a les Illes (TV3, k3/C33, C9 i Punt2). Aquesta proposta de no increment, significa, com dèiem al principi, una pèrdua de posicions considerable en el conjunt de l'oferta televisiva. Una pèrdua que podria esmortir-se un poc si realment s'assegurava la recepció de "tots" els canals públics; ara mateix ja s'hi podrien afegir,  com a mínim, el 3/24 i el 300.

Així i tot, és ben segur que el desequilibri entre l'oferta en castellà i en català continuarà essent excessiva. I això passarà a qualsevol indret del nostre territori. Els poders públics tenen l'obligació de pal·liar-ho. I, en el cas de Balears i Catalunya, ho hauria de facilitar que els partits als respectius governs siguin els mateixos o equivalents i que també coincideixin amb els qui donen suport al Govern de Madrid. No tendria explicació raonable que no ho fessin, sobretot quan es tracta només d'assegurar-ne la recepció.