Articles d'opinió ← Altres articles

Aire fresc... pel català

Joan Melià

 

Els illencs preocupats pel català viuen les eleccions -sobretot les autonòmiques- amb temor. Justificat, perquè el ball d'un diputat pot significar molt pel que fa a l'actitud institucional davant el procés de canvi lingüístic, com s'ha evidenciat en aquesta legislatura. Després d'un període, 1999-2003, d'aplicació en positiu de la normativa en matèria lingüística i d'accions de foment -participades sovint per ajuntaments del PP-, Jaume Matas retornà de Madrid per recuperar el govern balear. Un retorn que, entre altres velles novetats, incorporà, per sorpresa general, la bel·ligerància lingüística. Una bel·ligerància fonamentada en la necessitat que el PP recuperàs el govern per alliberar els balears de la política lingüística, a parer seu, asfixiant que practicava el govern del Pacte de Progrés.

Amb la majoria absoluta, per justificar els seus arguments electorals, el govern prengué una sèrie de decisions, que ningú no reclamava, que van significar la conflictivització i el retrocés del català en diversos àmbits. Durant aquests anys, Jaume Matas ha presidit l'únic govern autonòmic que ha legislat per reduir la presència del català a les Balears. No se n'ha amagat en els discursos a Madrid o,  fins i tot, a les Illes, però, adesiara, ho ha provat de disfressar sumant la col·laboració d'algunes figures catalanistes o en intervencions a Catalunya.

Del nou govern ningú no en deu esperar miracles. Ho tindrà més difícil que fa vuit anys, perquè les forces que donen prioritat real a la normalització hi tenen un pes més reduït; però també perquè els canvis demogràfics que s'hi han produït hi afegeixen dificultats, perquè des del PP s'afanyaran més a dificultar l'acció de govern i perquè, durant aquests quatre anys, des de les institucions s'han corromput i malbaratat projectes i realitzacions que costarà refer.

Això sí: el monopoli de l'aire fresc, que ridículament s'atribuïa en campanya el PP, no ha bufat com volien, sinó a favor de les Illes que no reneguen de la seva identitat ni de la sostenibilitat; cosa que ha de permetre que les institucions, en lloc d'incentivar les mesures en contra del català, com a mínim, se'n plantegin la normalització.