Articles d'opinió ← Altres articles

Política lingüística i resultats

Bernat Gasull

Imagineu-vos que pel que fa a la llengua l'Estat espanyol fos un Estat europeu; amb tots els ets i uts; en el sentit de país europeu de tradició democràtica: que no tingués una política d'ètnia majoritària que imposa la seva llengua i ús per sobre les altres, seguint els models d'alguns estats africans, deixant l'oficialitat compartida per certs territoris amb altres ètnies i amb restriccions d'àmbit local. Imaginem per uns moments que l'Estat espanyol és a l'Europa democràtica.

El català seria llengua oficial de l'Estat en les mateixes condicions que el castellà. Segurament la Constitució parlaria de quatre llengües oficials de l'Estat i unes quantes més de nacionals i reconegudes oficials en llurs territoris (occità, asturià-lleonès, aragonès, amazig...). En les darreres aplicaria escrupolosament la carta de les llengües minoritàries. Pel que fa al català, seria per descomptat també oficial a Europa. En català també serien oficials els noms dels ministeris, el nom del servei de correus, la retolació dels aeroports d'interès de l'Estat - fossin on fossin-, la xarxa de trens, direccions generals, empreses públiques... El català s'empraria en les cambres parlamentàries de l'Estat i seria plenament present en el quatrelingüisme de la retolació de tots els organismes de l'Estat (la Moncloa, Congrés de Diputats, Ministeris...). La concessió dels canals de televisió privats d'àmbit estatal tindria en compte l'ús de les diverses llengües. Pel que fa als públics encara seria més estricte. Els catalanoparlants podrien demanar que els fills aprenguessin unes hores de català a les escoles públiques de la resta de l'Estat espanyol, així com els castellanoparlants ho poden fer actualment a Catalunya. No hi hauria diferències en aquest sentit. També el català apareixeria en tots els documents oficials (com el passaport); i sempre en les mateixes condicions que el castellà. És a dir: si un català té el DNI també en castellà, un madrileny el tindria també en català, o en tot cas cadascú en la llengua que escollís o que li pertoca per territori. Hi hauria un plurilingüisme oficial pel que fa a l'Estat i un monolingüisme oficial per territoris. En aquells casos, i seguint els models de certes regions de Finlàndia i Bèlgica, on des de fa molts segles hi viuen comunitats lingüistiques importants que comparteixen territori amb la llengua pròpia, hi hauria bilingüisme oficial amb preeminència d'ús pel que fa la llengua més antiga parlada allí. Aquest seria el cas per exemple d'alguns territoris de Navarra i Euskadi. Catalunya seguiria el model d'alguns països bàltics amb noves comunitats lingüístiques recents però significatives (com el castellà a Catalunya), pel qual aquestes comunitats poden adreçar-se i ésser ateses en les llengües corresponents en l'àmbit de l'administració del territori, i per tant l'atenció està plenament reconeguda en els serveis que ofereix l'administració si així ho desitja el ciutadà, i a més s'ofereix també a les escoles. Per descomptat, pel que fa a l'Estat no hi hauria diferències ni aparents ni en el fons en el tracte en referència amb les quatre llengües. Bé... és clar... tot això si l'Estat espanyol fos a l'Europa democràtica i seguís els models europeus. En definitiva, llavors els catalans serien reconeguts com a espanyols en tant que catalans com un castellà a Valladolid, Madrid o Burgos ho és ara en tant que castellà.