Articles d'opinió ← Altres articles

Qui no vol l’etiquetatge en català?

Daniel Mundet

Aquesta és una pregunta que ens fem a la Plataforma per la Llengua. Amb motiu de la presentació dels treballs de la ponència redactora del nou Estatut d'Autonomia de Catalunya a la Plataforma per la Llengua, ens hem reunit amb membres de la ponència de pràcticament totes les formacions polítiques. El nostre objectiu en les reunions era ben clar, com ja hem explicat en d'altres articles, demanar la inclusió de l'obligatorietat de l'etiquetatge en català dels productes comercialitzats i distribuïts a Catalunya. I no només en els fabricats a Catalunya.

Després de les reunions tenim la impressió que, si bé no hi havia una predisposició a vetar la inclusió de l'etiquetatge en català, sí que hi ha un gran temor de les reaccions que es podrien desencadenar en el món empresarial, concretament en l'àmbit de productors i envasadors de begudes refrescants, entre d'altres. Sense voler entrar a valorar el fet que no hi ha consciència de la discriminació lingüística que suposa l'actual situació del català en l'etiquetatge, resulta curiós que en els plats de la balança un cert tipus d'arguments amb un interès lucratiu particular (el de les empreses) pesés per sobre d'altres arguments de base més social i de drets.

Un altre argument contrari a l'etiquetatge en català i que ja ha esdevingut un clàssic és el relatiu a l'existència de legislació europea al respecte. En aquest sentit, ja en el moment de la discussió parlamentària de la Llei de política lingüística, la qüestió de l'etiquetatge en català dels productes alimentaris va comportar una sèrie de confusions, una d'elles la de considerar que el problema es plantejava perquè el català no era llengua oficial de la Unió Europea. Hem de tenir en compte que una de les llibertats fonamentals de la Unió Europea és la lliure circulació de productes a l'interior de la Unió i no la imposició d'unes determinades llengües. És per això que si a nivell europeu els objectius són la lliure circulació de mercaderies i la protecció dels consumidors, en cap cas la inclusió de la llengua catalana en els productes comercialitzats i distribuïts hi estaria en contradicció, sinó tot el contrari, seria un factor de protecció dels milions de consumidors de l'àmbit lingüístic català.

La importància simbòlica de demanar l'etiquetatge en català als productes distribuïts i comercialitzats a Catalunya és molt potent. No és que estiguem obsessionats amb el tema de l'etiquetatge, com sovint algú ens ha dit, sinó que pensem que pot contribuir a normalitzar el paisatge lingüístic del país, i posar fi a una situació de discriminació única a Europa. A la vegada que, per la via dels fets, desactivaria els recels, pors i temors que tenen alguns empresaris i empreses envasadores i distribuïdores. Potser cal recordar un fet bàsic i evident, que és que no per afegir una altra llengua a l'etiquetatge dels seus productes deixaran de vendre'l, sinó que en tot cas millorarà la seva atenció i servei vers el consumidor, en la mesura que se'n respectaran els seus drets lingüístics. Els arguments sobre el sobrecost que suposaria no tenen gaire fonament. La pròpia dinàmica del màrqueting i de la publicitat de la majoria dels productes fa que les etiquetes es vagin modificant i canviant amb una certa periodicitat.

Quan exposàvem aquests arguments en les reunions mantingudes amb diferents grups parlamentaris, en general s'hi estava d'acord. Llavors, qui no vol l'etiquetatge en català? Sembla que al davant ens trobem amb els recels que aixeca canviar una inèrcia de més de 60 anys d'absència del català en l'etiquetatge. Els primers 40 anys fou prohibició, els darrers 20 es deu a una legislació que no s'ha acabat de desplegar i que no ha volgut trobar alternatives a una directiva europea que pot tenir diferents interpretacions. És important recordar, però, que en les tímides àrees on ha actuat, com les denominacions d'origen, els resultats han estat altament positius. Per resoldre el tema de l'etiquetatge en català primer cal una actitud clara, ferma i decidida, que no cedeixi als grups de pressió i a les inèrcies habituals. Després, caldrà el necessari diàleg i establir la gradualitat amb què s'aplicarà la norma, però no té cap lògica acceptar per bona una dinàmica de 60 anys de prohibicions i negligències, i perpetuar una situació de discriminació de la llengua catalana.