Per a mi és una situació tan recurrent, que la puc anticipar: m'assec, miro la carta amb preocupació, i ja m'anguniejo. Quan ve el cambrer, li demano si me la pot portar en català. Que no la tenen. Ara és la meva veu, més prima o amb més aplom segons el dia: "Per llei, l'heu de tenir". A continuació la seva, amb totes les diferents versions -de les més dissimulades a les més directes- del "No em dóna la gana"; perquè ja em direu, quina altra raó de pes hi pot haver que expliqui aquesta absència? No em crec que a un professional de la restauració, que es planteja com ha de distribuir l'espai, de quin color han de ser les estovalles, i quina olor ha de fer el sabó que posa als lavabos, no li passi pel cap que hi pugui haver clients que ens puguem sentir molestos si no té la carta en català.
Per l'aspecte del meu semblant, ningú podria endevinar la sensació de maltractament que em punxa per dins cada vegada que em passa això. Miro de gestionar el ressentiment vers el conseller, que no troba la manera de fer complir aquesta llei tan senzilla, que m'aproparia a tenir la mateixa possibilitat de viure en català a Catalunya que té un madrileny de fer-ho en la seva llengua a la seva terra. I miro de fer veure que no m'afecta el neguit que noto que envaeix els meus acompanyants, que ja em miren alarmats amb una tensa expectació, que creix i s'escampa per si faig el numeret que els crearà tanta incomoditat. En arribar en aquest punt, se m'ha fet un nus a l'estómac que m'ha fet passar la gana. M'aixecaria de bon grat i marxaria.
Com m'agradaria evitar tot aquest desgast. Podria fer veure que no me n'he adonat. De fet, hi ha gent que genuïnament no se n'adona. De vegades, em fan tanta enveja que penso en la possibilitat de prendre'm la píndola blava de Matrix abans d'entrar; però deixar de ser tu mateix també fa por.
La darrera vegada que m'he trobat en aquesta situació va ser dissabte passat al restaurant Muntanya, de Collbató. El cambrer em va donar tota mena d'explicacions de com n'era de valent de desafiar aquesta "imposició" per part de la Generalitat de tenir el menú en català. Ell, que no veu cap imposició de la llengua dominant. Ell, que segur que paga religiosament tots els impostos a l'estat espoliador sense dir ni piu. Ell, això sí, es vanta de desobeir les lleis que procuren protegir el català però que -per covardia o per incompetència, eooo!, que hi ha algú?- els qui ho haurien de fer, no gosen fer-la complir.
Em sembla una broma d'especial mal gust que l'home refermi la seva desobediència amb una rebequeria que vulnera els drets dels més febles. Em vénen al cap les sufragistes escarnides per tot de dones que les titllaven de "massa lletges per aconseguir el que volen dels seus marits". No ve a ser aquesta, la línia de pensament que repeteix allò de "Si els catalans imposeu la llengua a Catalunya, la feu antipàtica"? Tinc clar que hi ha gent que pensa que voler fer un ús normal del català mereix un càstig, i poca gent els ho sap rebatre.
En fi, posaré la queixa a la web de Plataforma per la Llengua. Ja és trist que hagi de recórrer a l'ONG del català perquè qui m'hauria d'emparar en els meus drets no actua amb eficàcia. Tanta resignació ens matarà.
